Això és Halloween, amics!hermione potter


Capítol 3


Portava estona donant voltes com una baldufa per les masmorres del castell i no havia descobert res. Tot estava totalment desert. Fins i tot les mosques devien haver anat a passar la nit a la festa de Halloween. Va decidir asseure’s a descansar en uns esglaons que estaven d’allò més bruts, però la seva gran oïda va captar el soroll de dues respiracions no gaire lluny d’on estava ella. Amb peus de plom, va caminar a poc a poc fins a trobar els propietaris d’aquelles respiracions, tot i que el que es va trobar no s’ho hagués imaginat mai. La Gisele i la seva amiga reien i es deien coses a cau d’orella entre petó i petó.

-Minerva! –va exclamar la Gisele en veure-la allà. Es va apartar de la seva amiga més ràpid que un llamp i es va col·locar bé la disfressa. Es va aixecar amb una expressió de preocupació al rostre i es va acostar a la Gryffindor amb els ulls plorosos. La Minerva no s’imaginava com seria veure-la plorar, no ho volia veure.

-No diré res. Jo no he vist res de res –va dir ràpidament. Sabia el càstig que rebrien les dues noies si algú s’assabentava del que estaven fent en aquell moment. Sentir-se atret per algú del mateix gènere no era una cosa ben vista a cap comunitat, tot i que la Minerva estava en contra d’aquesta mentalitat. Cada persona havia de poder estar amb qui realment estimava. Li sabia greu que les dues noies haguessin d’amagar el seu amor només perquè la societat no les acceptava tal i com eren. Però ara sabia que la Gisele no havia respost res a la nota que en Harvey li havia enviat. Ara entenia per què no sortia amb nois.

-Deus pensar que estem...

-Jo no m’he de ficar en els vostres assumptes. Sou lliures de fer el que vulgueu. Per mi podeu estar tranquil·les, no he vist res –va acabar la frase amb la veu una mica agitada i va girar-se per marxar, però la Gisele li va agafar el braç, fent que la mirés als ulls.

-Gràcies, Minerva.

I, en aquell moment, la Minerva va veure por en aquells ulls que tothom admirava. La noia que tots creien perfecta s’havia desmuntat en un segon, quan veia la seva vida penjar d’un sol fil. Encara que també s’hi podia veure agraïment vers la persona que mirava. La Gisele sabia que la Gryffindor era de fiar, sabria guardar el seu secret.

La Minerva va somriure a les dues noies amb una tendresa impròpia d’ella i va marxar per allà on havia vingut. Va decidir asseure’s a l’esglaó on abans s’havia parat i, just quan el seu cul va tocar la pedra, va deixar anar un gran sospir. El gran rellotge va donar tres quarts de dotze. Quedaven dos quarts d’hora per l’aniversari d’en Harvey i ell només desitjava una cosa: quedar amb la Gisele. I la Minerva estava disposada a intentar complir aquell desig.

Es va arromangar les mànigues de la camisa negra que portava posada i va veure la solució a tots els seus problemes damunt del seu avantbraç dret, com un miracle caigut del cel. Un llarg cabell daurat es balancejava amunt i avall. La noia el va agafar amb els dits i se’ls va posar davant dels ulls. Va somriure de manera triomfadora i es va encaminar cap a la sala oblidada on s’amagava la seva solució. Sabia que era una bogeria, però era la opció més factible que tenia a mà en aquell moment. Només li calia anar ràpid i no perdre el temps.

 

Estava mirant el seu reflex a la finestra de la torre del rellotge. Es veia tan... estranya. Just quan la poció havia fet efecte i ella havia aconseguit no vomitar, va veure que la disfressa que portava no la podia fer servir. En Harvey l’havia vist de Caputxeta i, amb el canvi del seu cos, tota la roba li anava llarg i gran. havia decidit córrer a la torre de Gryffindor sense que ningú la veiés i posar-se quadre draps que la tapessin. Ja s’inventaria alguna excusa perquè en Harvey no sospités res. I, mentre es mirava, va resseguir-se les faccions de la cara amb les mans. Tenia la pell fina i els llavis fins. Les seves celles eren primes i gairebé no es veien. Va somriure tímidament al seu reflex i va ser llavors quan va comprendre per què en Harvey tenia ganes de quedar amb la Gisele. Era guapa, molt guapa, les seves faccions era tranquil·les i, fes el moviment que fes, se li notava una tendresa que la Minerva no havia vist mai. Els seus pensaments sobre la Slytherin va esvair-se ràpidament quan unes passes van ressonar per la torre. En Harvey estava arribant. El rellotge ja havia anunciat les dotze en punt de la nit.

-Gisele... –va murmurar ell, sense acabar-se de creure que la noia estigués allà esperant-lo. Al no obtenir resposta, ell havia volgut temptar a la sort donant per fet que la noia hi aniria, però en el fons no es pensava que passés de debò.

La Minerva va empassar-se saliva, notant com un gran nus de li havia creat a la gola. Va dirigir-li un somriure al seu amic disfressar de comte Dràcula i va esperar a que ell s’acostés. Ella no podia moure ni un múscul, actuar mai havia sigut el seu fort, però havia d’aconseguir que allò sortís bé.

-Si et sóc sincer... pensava que no vindries –va confessar-li ell, rascant-se nerviosament el clatell, sense aixecar la vista del terra. La Gryffindor va notar com el cor se li oprimia. No sabia com treure el valor per dir el discurs que s’havia preparat abans de beure’s aquella poció tan fatigosa-. Què t’ha fet venir?

En Harvey va aixecar el cap de cop, esperant la resposta de la noia rossa que tenia al davant. Els seus color mel analitzaven cada moviment d’ella, i els seus nervis anaven augmentant com més tardava ella en contestar. Ella va somriure, nerviosa també, i es va començar a tocar els cabells amb els dits. Què podia dir? El que s’havia inventat ja no li servia, havia de ser més extrema. Havia de pensar ràpid i arreglar tot això sense posar a ningú en problemes, però el seu amic es va avançar als seus plans. Li va agafar la mà que jugava amb els cabells i li va fer un lleu carícia. El cap de la Minerva no reaccionava, havia d’aconseguir una solució, però els ulls d’en Harvey, brillants com mai, no la deixaven.

-Bé, no m’importa. Estàs aquí ara, Gisele –i, sense evitar-ho, va somriure estúpidament. En aquell moment a la Minerva li va caure l’ànima als peus. Com podia solucionar aquella situació? Bé, una bogeria li estava passant pel cap... però potser era anar massa lluny...

En Harvey es va acostar més a ella, sense deixar de somriure, i li va posar un floc de cabells darrere l’orella. Allò havia sigut la gota que feia vessar el vas. La Minerva no tenia més remei que fer servir la idea que li havia passat pel cap.

-Harvey –va dir, apartant-se una mica d’ell-, he vingut perquè t’he de confessar una cosa... –el noi es va passar la mà pels cabells color palla, més nerviós del que estava a abans. Fins i tot un petit tic de fer carotes havia aparegut a la seva cara- sóc un vampir.

El Gryffindor va fer un pas enrere, xocat per les paraules de la noia de qui estava acompanyat. Per fi, i podent deixar anar aire una mica més tranquil·la, la Minerva li va dirigir un somriure dolç. Havia sigut una bogeria, però havia fet l’efecte que ella desitjava, ara només li feia falta seguir el fil de la història perquè el seu amic guardés el “secret”. Dos ocells d’un sol tret. La Gisele i el seu secret estarien salvats i en Harvey s’allunyaria d’ella.

-Però no ho pots explicar a ningú, jo...

I, sense que li dones temps de reaccionar, en Harvey la va agafar de la cintura i li va fer un dolç petó als llavis. Ella es va adonar que no portava posat els ullals de plàstic de la disfressar i que la seva boca tenia un lleu gust a menta fresca. La Minerva, quan es va separar del seu amic, força atordida, li va acariciar la galta amb aquells dits tan llargs que tenia la Gisele i li va somriure tendrament abans de tornar a parlar i, gairebé sense forces, posar fi a aquella situació tan estranya que estava vivint.

-Per molts anys, Harvey.

Va apartar-se del tot d’ell i, sense deixar-li temps de respondre, va marxar pel passadís de la torre del rellotge, desapareixent entre les ombres i sense poder deixar de pensar en el que acabava de passar. Li havia fet un petó al seu millor amic. No sabia com podria reaccionar davant d’en Harvey després d’aquell moment. Havia de tornar a treure la gran actriu que hi havia dins seu.

Un cop a l’habitació, va tornar-se a posar la disfressa de caputxeta i va notar com el cos li tornava a la normalitat. Els seus sedosos cabells rossos van desaparèixer per donar lloc a la seva melena negra i tota ella es va tornar a sentir Minerva McGonagall, Gryffindor des dels 11 anys i bruixa en camí de ser animàgica. Va deixar anar un llarg sospir, no sabia com comportar-se amb el seu amic. Però havia fet una bona acció i n’estava orgullosa. Sentia que havia aconseguit fer feliç al seu millor amic a la vegada que salvava una noia d’un destí que no es volia ni imaginar.

 

-Pensava que ja no tornaries –va dir-li la Vicky quan es van trobar al Gran Saló passada la una de la matinada. La gent seguia fent xerinola i semblava que ningú tenia ganes d’anar al llit. Fins i tot els professors seguien ballant i mantenint converses a aquelles hores. Aquella vegada els fantasmes s’havien superat a ells mateixos, d’això n’estaven tots segurs.

No obstant això, la Minerva nomes tenia ganes de veure al seu amic. Volia saber si ell estava bé. Ella no havia explicat res a la seva amiga Ravenclaw, havia decidit mantenir tots els secrets d’aquella nit. Havia acabat dient-li que les havia perdut de vist quan pujaven les escales. Al moure’s, no havia pogut seguir, així que havia decidit passar-se per la seva habitació a mirar com estava en Salem. Males excuses que la Victòria no veia del tot clares, però havia decidit no indagar més en el tema.

-Allà està en Harvey, anem a donar-li el regal!

La Minerva va veure com el noi entrava a la sala amb un somriure radiant. On devia haver estat tota aquella estona? Hauria trobat a la vertadera Gisele? S’hauria ficat en problemes per alguna cosa? No ho semblava. Per altra banda, la Vicky saltava davant seu com una nena petita, movent amunt i avall la gran bossa de cartró que duia embolicat el seu regal d’aniversari.

-Rapunzel, si no et deixes de moure, no el podré obrir.

En Harvey li va dirigir un somriure a la Minerva mentre s’acostava. Ella no va saber-lo interpretar, però entre aquells llavis s’amagava alguna cosa. I si sabia que ella l’havia enganyat? No podia parar de preguntar-se coses sense sentit. Inconscientment tornar a estar-se tocant un floc de cabells negres.

-M’encanta! –va exclamar el Gryffindor, abraçant a les seves dues amigues. Feia temps que els hi demanava unes sabates com les que portava el guanyador del Golden de Quidditch, en Martin Schoffel. Eren de les meves venudes del mercat i li semblava increïble que les seves amigues haguessin aconseguit personalitzar-les amb les seves inicials a les soles.

Les dues noies van riure quan en Harvey les va deixar anar al cap d’uns segons. Es van mirar amb complicitat i es van posar a ballar per la pista amb el noi, celebrant el seu esperat aniversari. El noi però, tenia el cap en una altra banda, no gaire llunyana a aquella pista de ball improvisada al Gran Saló. Potser no li diria ara, ni properament, però sabia que tenia una gran amiga, que faria el que fos per ell. Després del petó i de veure com la noia marxava, s’havia adonat d'un gest poc freqüent en la Gisele. Ell només coneixia una noia que es tocava els cabells d’aquella manera.

 

I fins aquí aquesta petita Fanfiction. Espero que us hagi agradat! Tenia moltes ganes d'escriure alguna cosa completa i, tot i que no és de les millors que he fet, n'estic força orgullosa. He de dir que m'ha encantat donar vida a una jove McGonagall, la trobo encantadora i, en depèn quines coses, m'ha recordat molt a mi (clar, ho has escrit tu...).

Gràcies per gastar una mica del vostre temps en llegir-la!!!