Els becaris del Wizengamot

Fòrum per comentar fan fictions i crear-ne de comunitàries.
Per enviar-ne una usa la secció especial a http://www.harrypottercat.cat/fanfictions/.
Regles del fòrum
Recordeu-vos d'escriure com a mínim 4 línies.
Recordeu-vos d'argumentar les coses sempre que pugueu.
Totes les Normes del fòrum
Respon
Mercè Granger
Alumne/a de 3r
Alumne/a de 3r
Entrades: 95
Membre des de: dv. oct. 25, 2013 10:47 pm

Els becaris del Wizengamot

Entrada Autor: Mercè Granger » dt. feb. 18, 2020 11:56 pm

*Espai per plegar acabar el post abans de les dotze*

Holi. Estic fent bastant el ridícul i sent bastant clown penjant això, però em fa moltes ganes i ho faré abans que m'avergonyeixi encara més :deumeu

Bé, obro aquest tema perquè encara que estigui morta no, de parranda, la fic, jo segueixo emocionada i a vegades en faig cosetes. Així que us deixo una playlist que vaig fent sobre música que li agrada o que identifico amb el Tony, que em va bé mentre escric, i jo que sé, potser algú li agrada sentir-la. Coneixer música nova sempre està bé :heart:

Imatge
Click a la imatge.

I en 'motiu' de Sant Valentí (1: si ja sé que han passat quatre dies però altres tasques s'han interposat; i 2, ja sé que San Valentí malo però em feia ganes tenir una efemèride), us deixo una petita escena dels dolços setze anys del Tony. Que em feia ganes escriure i les classes d'art i la Taylor Swift m'han inspirat. I per una banda m'estic tirant pedres a la teula perquè crec que és de tot menys dissimulada i 'anticipa' coses, però per l'altra, ja així, si algú la llegeix, després a la fic entendrà coses abans... I em feia il·lusió, d'acord?

Història a l'spoiler:
ha quedat més llarga del que pensava. Tant de bó fos igual amb alguns treballs.
Spoiler:
Aquella tarda, l'aigua del llac estava calmada.

Maleïda aigua.

No estava en sintonia amb l'ànim del Tony. Estava immòbil, digne d'un quadre: ni una arruga es formava a la seva superfície. El sol que ja declinava s'hi reflectia: era un contrast interessant. Darrerament, al Tony li pareixia estibar els colors amb més intensitat, com si la seva vista s'hagués saturat. En desconeixia la raó. Potser perquè ja era la primavera, o perquè per fi s'havia dignat a canviar-se les lentilles. Fos com fos, no eren uns colors irritants, no el cegaven: eren macos, harmònics, bells. Anaven de la mà amb la calma de l'aigua.

I aquella calma, en no ser transportada al seu estadi mental, encara l'exhalava més. Escrivia frenèticament, juraria que mai no ho havia fet tan de pressa; el problema era que en la seva ment, les paraules encara brollaven amb més frenessis. El pergamí estava quedant il·legible: la seva lletra ja, normalment, no era clara. Li havia de sumar algunes taques de suor i els taxons fent amb força i gens de traça. No s'entenia res. I potser era el millor, va pensar. Però no: no es podia tirar enrere.

Però, i s'odiava per ser tan refotudament clixé, quan es va girar se li van esvair els dubtes. Estava maca, abstreta de la realitat, desconnectada del que l'envoltava: no se'n havia adonat de la cascada de cabells que li queia sobre el front. Com devia estar ell quan li retreien quan llegia o es perdia entre els seus pensaments. No s'hauria imaginat que algú pogués restar enfadat amb ella; la llum que tenia als ulls ara que estava llegint feia ho feia inevitable.

Potser hauria d'amagar el mig somriure inconscient que li havia aparegut. El lleu enrojolament, allò no seria tan fàcil. Era el perfecte prototípic d'adolescent de setze anys que s'havia pillat per la seva amiga, però pareixia que no podia fer res per evitar-ho. Les hormones havien agafat el control: eren capaces d'enterbolir l'enteniment fins i tot als Ravenclaw.

Va tornar a mirar el pergamí. L'or dels seus cabells? Ni de conya. Ulls ametllats encisadors? Tampoc. La música del teu riure? No fotis, Tony, ets millor que això. Va estirar-se per fer-se amb el termo de cafè: potser un glop del beuratge màgic li serviria de brúixola i l'indicaria quin camí seguir, per fer la millor declaració d'amor.

—Podem cridar al Luke i al Joe per recrear aquest quadre.

El Tony va mirar a la Candy per sobre el termo. A vegades el destí estava de la seva part: segurament li tapava la cara de pallús que estava fent.

La Candy sostenia davant de la seva cara el llibre de l'impressionisme muggle que estava llegint. El Tony, però, va reparar primer en les mans que l'aguantaven: els dits seguien mancats, quasi íntegrament, d'ungles. Un, fins i tot, tenia un rastre de sang encara recent. Era un cas perdut; però l'entenia: ell també es feia mal, de la mateixa manera, quan estava nerviós.

Però sabia que no podia ser massa explícit. Va mirar la imatge que la seva amiga li mostrava. Va comprendre perquè la Candy havia fet la broma que els quatre amics la podien imitar. El paisatge era vagament familiar a 'escena on estaven ells ara: a l'aire lliure. Amb tocs de verds, malgrat que ells no estaven envoltants de tan frondosos arbres com la realitat pictòrica. L'aigua els observa de lluny; en el seu cas, un llac; en el de la pintura, un riu. També hi havia viandes en les dues composicions, però el Tony va determinar que es requeria un terrible optimisme per comparar un cistell amb fruites amb el seu termo de cafè més buit que ple.

—Intenta creuar la biblioteca i dir-li al Luke que vengui a recrear quadres. Li dóna una crisi nerviosa —Els GNOM s'alçaven imminents, i el noi havia decidit fer vida de clausura. Només unes notes excel·lents li podien garantir una plaça com a sanador —. I el Joe crec que també està... estudiant —La pausa havia estat meditada. Estudiar no era la paraula més adequada, però preferia no imaginar que podia estar fent el Joe. Es deprimiria. El seu amic pareixia haver-se apuntat a un curs de trencacors: el seu nom ressonava com el del noi més cobdiciat de tota l'escola.

—Ets la persona més encantadora que conec, Anthony.

—Una de les ties està despullada. Volies que fos jo? Insinues que vols veure'm despullat?

—Ets l'exemple perfecte que es pot ser Raveclaw i imbècil.

Però havia rigut mentre deia aquestes paraules. Pel Tony va ser el senyal que necessita; la llum verda que li deia "Endavant!". Potser, feia tant de temps que havia iniciat el procés de conscienciació respecte al pas que estava a punt de fer, que el seu cervell, fart de tribulacions, havia decidit assimilar qualsevol gest com un indici.

—Cand...

—Mana.

—Saps tot allò que artistes i escriptors i tal tenen una musa, o algú que l'inspira... i jo a vegades escric i penso en l'amor i que potser tinc un prototip de noia i...

Plof. Plof. Plof.

Maleïda aigua.

El Tony potser havia ideat una atmosfera allunyada que separada a la Candy i a ell però la resta d'elements havien decidit no adherir-se a aquella divisió. El sol havia interromput el discurs nerviós que estava proferint. Uns marrecs de primer havien decidit començar la cacera del calamar gegant en aquell moment i les pedres quasi volaven. Quan alguna rebotava, el volum encara pujava més: xiscles d'emoció, com si el doble vot de la pedra els hi atorgues algun títol de naturalesa divina.

—Que deies? No t'he sentit.

—Cand... fa temps que hi penso. Vull dir, en la nostra amistat i que crec que ha canviat qualque cosa i que...

Plof. Plof. Plof.

Els marrecs no callaven. L'aigua del llac, els esquitxos d'aquesta, pareixien augmentar, de cada cop més, el seu volum: com si el seu únic objectiu fos posar entrebancs a la declaració del Tony. Va decidir per passar la segona fase: l'expressió dels seus sentiments plasmats en el paper. Al cap i a la fi, sempre havia tingut més do amb les paraules quan aquestes eren de tinta.

—Té. Llegeix-ho, per favor.

La Candy va acceptar l'oferiment amb estranyesa.

—Però no et sol agradar que la gent llegeixi el que tu escrius. Quan algú ho intenta... joder, la de Kill Bill pareix una pacifista al teu costat.

Un altre senyal.

—Això és diferent. Especial —"Tu ho ets".

Va observar atentament com els ulls marrons de la noia recorrien de cap a cap el pergamí. Cada vegada que saltava de línia, el Tony hagués jurat que el seu cor feia un tomb i amenaçava de saltar a l'aigua, seguint el mateix camí que les pedres llançades pels marrecs. El seu pessimisme natural pareixia haver-se esvaït. Tot era molt més lluminós que abans, si era possible. Va conjecturar... la Candy ja hauria llegit les frases clau. Jurava que la veia somriure. Ell també ho va fer.

El pergamí contenia una història que havia rondat pel seu cap des de feia temps. No sabia ordenar cronològicament els fets al voltant del seu naixement: potser primer havia estat la fascinació de l'estereotip de l'artista torturat i la seva musa, potser quan havia vist un llibre de la Candy sobre dones en l'art, o pot ser que s'havia donat quan escrivia, i volia escriure història d'amor, les protagonistes s'havien convertit en noies rosses iròniques. Però havia estat pensant bastant en aquests fets, li havia sumat que pareixia ruboritzar-se i riure més de les ocurrències de la Candy. Que celebrava quan el Joe anava a entrenar a Quidditch i els deixava sols. Que persuadia al Luke perquè es tanqués a la biblioteca, amb el mateix fi. Havia arribat a la conjuntura que se n'havia enamorat de la Candy. Després de mesos de profundes meditacions, havia decidit fer el pas i confessar-se. Ella també pareixia estar-s'hi a gust, amb ell.

Trobava, després d'incansables repassos, que li havia quedat prou poètica, la història a manera de declaració. O la declaració a manera de narració. Tractava d'un escriptor amb cert èxit que enamorava per les seves històries franques d'amor. Malauradament, la ficció de la ploma no es transposava a la realitat: totes les seves relacions fallien. No connectava amb ninguna noia i tot s'abocava al fracàs. Si, potser s'havia agafat alguna llicència literària (com també havia dit que no era pas lleig, el protagonista), però aquest no era el punt. El moment culminant s'establia quan ell li revenia el seu èxit: la protagonista femenina. I que sempre tenia unes característiques, aquelles que ells sempre havia estat buscant, i havien estat sempre davant dels seus nassos. Estaven resumides en la seva millor amiga: inconscientment, havia modelat tots els seus ideals a partir d'ella, però havia estat induït dins una ceguesa absoluta. Estava perdudament i irremeiablement enamorat d'aquella noia, però havia trobat maneres de negar-ho. Fins que no havia pogut més.

Era maco, oi? Havia deixat els protagonistes, al final, anònims. Tim i Cathy potser eren massa transparents.

La Candy va alçar els ulls. Havia acabat de llegir. Per primera vegada, darrere aquell castany no va poder llegir l'emoció que s'amagava.

—No... No. No em pots fer això.

Va somriure per inèrcia, fins que el cervell va descodificar els sons que havia proferit la seva amiga. No era la reacció que esperava. Tot va passar molt de cop: els marrecs van deixar de fer rebombori, el somriure se'n va anar, se li va glaçar la sang, un núvol enorme va tapar la llum.

—Qué?

—Això... Tony... No... No... No sent el mateix —Cada paraula li va fer mal com una punyalada. Però pareixia que la Candy, en comptes de ser qui empunyada l'arma, també era qui en patia les conseqüències: a ella també li ferien, aquelles paraules, malgrat que fos ella qui les pronunciés —I així i tot... no acabaria bé. I perdríem la nostra amistat, i un dels dos perdria al Luke o al Joe.

—No ho saps.

—Ens coneixem.

—Ara tu ets la lògica i la pessimista?

El vermell de la seva corbata pesava, li estava sent infidel: preponderava la raó, peruna vegada. Tantes ocasions per invertir-se els papers; ell ser l'optimista i ella la més lògica i triava, justament, aquella.

—T'est...

—Et passarà. Tony... si sempre estàs dient que t'agrada alguna noia, cada setmana, en trobaràs una millor que jo...

—Elles no em fan cas.

—Vaja, gràcies. Això se suposa que és una frase per seduir-me?

—Elles no són tu.

La Candy va apropar-se un pas. O això va suposar el Tony: primer havia estat la llum, ara semblava que les formes s'havien diluït. Malgrat duia les lentilles, percebia el voltant com quan no ho feia. Taques aiguades de colors.

—La nostra amistat és més important... No es culpa teva. Però ets una de les persones més importants per jo, vull continuar sent la teva amiga.

—De veritat que no amb una frase tant clixé? Aquesta a quina sèrie l'has sentida?

—Tony...

—Sí, ja sé com em dic. Gràcies pel detall d'anomenar-me.

Poques vegades havia vist a la Candy quedar-se callada. Sempre havia admirat com el seu cervell maquinava respostes enginyoses i es preguntava si algun dia es quedaria encallat. Aquell dia havia arribat i el maleïa amb tota la seva ànima.

Va arrencar-li el pergamí de les mans i sense objeccions, el va llançar a l'aigua. Aviat va esborronar aquells traços del que tan orgullós s'hi havia sentit. Però no tenia sentit guardar-ho: seria un dolorós records del ridícul que havia fet. No sabia si el mas passaria, menys necessitava alguna prova que li recordés. Frisava de pujar al dormitori i desfer-se de la roba, qualsevol indici que havia estat al llac aquella tard.

Va córrer dins el cartell, mentrestant, l'aigua anava emborrant la seva història. La Candy va girar la vista cap al pergamí que ja era tot arrugues i fent menys a menys, mentre el Tony es perdia a la distància. Una llàgrima li va regalimar per la galta. Va ser el tret de sortida perquè els marrecs tornessin a emprendre l'operació 'matar al calamar gegant'.

Maleïda aigua.
No m'hi he dedicat tant de temps com hagués volgut, però mira, que ja és un miracle haver tingut temps d'escriure-ho que la uni monopolitza el meu temps i estem a final de trimestre. I jo, és que quants de feelings :____) I el Tony era un intens de nassos amb setze anys, vaja dramàtics els dos HAHAHA. Que potser han quedat massa dramàtics i ho sé... però tenen setze anys i ho viuen tot amb molta intensitat.

I res, que si la web reviviu i jo trec temps intentaré penjar cosetes i extres, que no ho sembla però m'encanta la fic i tot el que suposa :heart: . I demà ja intentaré posar-ho tot més maco (em nego a penjar-ho dia 19).

I res, una abraçada :heart:

Ho he aconseguit penjar abans de les dotze :ballar:
https://www.youtube.com/watch?v=04854XqcfCY[/youtube]
Imatge

Mercè Granger
Alumne/a de 3r
Alumne/a de 3r
Entrades: 95
Membre des de: dv. oct. 25, 2013 10:47 pm

Re: Els becaris del Wizengamot

Entrada Autor: Mercè Granger » ds. abr. 04, 2020 10:19 pm

Veient que hi ha nous lectors (estic súper il·lusionada, jo, us estimo mil) i per obligar-me a jo mateixa a (re) enganxar-me amb l'escriptura de la fic, us porto un 'meme' basat en els nostres tres protagonistes! És seguint l'estil dels memes 'tag yourself', i he afegit coses pensant en com serien ells en el nostre context, per fer-ho més relatable :ballar: En puc fer d'altres pjs si us agrada, em fa gràcia i potser serveix de guia per recordar les característiques bàsiques de cadascú!

Imatge

(sé que és MOLT cutre, és deliberat xd xd)

I vosaltres a qui us sembleu més? :mrgreen:
Imatge

Avatar de l’usuari
Cass Ross
Cap de Departament
Cap de Departament
Entrades: 420
Membre des de: ds. abr. 06, 2013 5:48 pm
Rang: Ravenclaw
Ubicació: Departament de Misteris

Re: Els becaris del Wizengamot

Entrada Autor: Cass Ross » dc. abr. 22, 2020 6:33 pm

Ei!!

Fa temps que em volia passar per aquí, i finalment hi sóc. El moodboard és molt xulo! I quan pugui, escoltaré les cançons ^^

Ai, la història. Al principi pensava, el Tony està enamorat. I llavors he vist que era de la Candy, i tot el tema de la carta, i he pensat que maco. Però que sàpigues que al final m'has trencat el cor. Pobre Tony, que la Candy no sent el mateix per ell. Una mica dramàtics sí que han sortit, però no m'ha semblat res fora de lloc. Als setze anys les emocions són intenses i poden semblar la fi del món haha Sobretot quan t'enamores per primera vegada. Tinc molta curiositat a veure això com sortirà a la fanfiction, i tinc moltes ganes que la continuïs!

OMG m'encanten els memes de Tag Yourself, i em fa gràcia com has definit els tres personatges. Em quedo amb l'Aiden hahaha aquest tio és genial. I és, dels tres, amb el que m'assemblo més.

Cass
"It matters not what someone is born, but what they grow up to be." ~Albus Dumbledore

Respon