DRAC
C.A.M. Classificació: XXXXX
Segurament la bèstia més famosa de totes les bèsties màgiques, els dracs es troben entre les bèsties més difícils d’amagar. La femella és normalment més gran i més agressiva que el mascle, tot i que ningú no s’hauria d’apropar a cap dels dos, exceptuant bruixots especialitzats i ben entrenats. La pell, la sang, el cor, el fetge i les banyes tenen altes propietats màgiques, però els ous de drac es defineixen com a classe A, mMercaderia no Comercialitzable.
Hi ha deu races diferents de drac, tot i que se sap que, en alguna ocasió, s’han entrecreuat i han engendrat estranys híbrids. Els dracs de raça pura són els següents:
ÒPALULL DE LES ANTÍPODES (Antipodean Opaleye)
L’òpalull és originari de Nova Zelanda, tot i que és sabut que va migrar cap a Austràlia quan el territori va esdevenir escàs en la seva terra nativa. Sol viure en valls més que no pas en muntanyes, fet poc usual en un drac. És de dimensions mitjanes (entre dues i tres tones). És potser l’espècie de drac més bonica, té escames tornassolades i nacrades i ulls brillants i multicolors sense pupil·les, característica d’on prové el seu nom. Aquest drac produeix una flama d’un color escarlata intens, tot i que segons els estàndards de drac no és particularment agressiu i no matarà tret que tingui gana. El seu menjar predilecte són les ovelles, tot i que se sap que ha atacat preses més grans. Es va atribuir una important matança de cangurs a finals dels anys setanta a un mascle òpalull expulsat del seu territori per una femella dominant. Els ous d’òpalull són d’un color grisós pàl·lid i els muggles ignorants els poden confondre amb fòssils.
BOLA DE FOC XINÈS (Chinese Fireball)
(a vegades conegut com a Drac-lleó)
L’únic drac oriental té una aparença sorprenent. Amb escames suaus de color escarlata, té una renglera de punxes daurades al voltant de la cara amb un morro arromangat i uns ulls que li surten de les òrbites. El nom que se li atribueix li ve per la flama en forma de bolet que li surt a bafarades dels narius quan se’l fa enfadar. Pesa entre dues i quatre tones i la femella és més gran que el mascle. Els ous són d’un carmesí intens amb piquets de color daurat i les closques són molt preuades per a l’ús en bruixeria xinesa. El bola de foc és agressiu i, alhora, més tolerant amb la seva pròpia espècie que la majoria de dracs, fins al punt que a vegades pot arribar a compartir el territori amb dos dracs més. El bola de foc s’afartarà principalment de mamífers, tot i que d’aquests prefereix els porcs i els humans.
VERD COMÚ GAL·LÈS (Common Welsh Green)
El gal·lès verd combina bé amb l’herba exhuberant de la seva terra natal, tot i que nidifica a les muntanyes més altes, on s’ha establert una reserva per a la seva preservació. Aquesta espècie de dracs es troba entre les menys problemàtiques, malgrat l’episodi d’Ilfracombe (vegeu introducció). Igual que l’òpalull, prefereix caçar ovelles i fa el possible per evitar els humans, tret que se’l provoqui. El gal·lès verd emet un grunyit fàcilment reconeixible i sorprenentment melodiós. Treu foc en petites ràfegues. Els ous de gal·lès verd són d’un color terrós, amb taques de color verd.
NEGRE DE LES ILLES HÈBRIDES (Hebridean Black)
L’altre drac natural de la Gran Bretanya és més agressiu que el seu referent gal·lès. Requereix un territori mínim de cent seixanta quilòmetres quadrats per drac. Fins a nou metres de longitud, el negre de les Illes Hèbrides té escames rugoses, uns ulls porpres brillants i una cresta de punxes curta però molt afilada al llarg de l’esquena. La cua acaba amb una punxa en forma de fletxa i té unes ales membranoses tipus ratpenat. El negre de les Illes Hèbrides bàsicament s’alimenta de cérvols, tot i que se sap que s’ha arribat a emportar gossos grans i fins i tot vaques. El clan de bruixots MacFusty, que ha viscut a les Illes Hèbrides durant segles, tradicionalment s’ha fet responsable de la gestió de dracs autòctons.
CUADESERRA CUBÀ (Hungarian Horntail)
Suposadament el drac més perillós de totes les races, el cuadeserra cubà té escames negres i és semblant a un llangardaix. Té els ulls grocs, banyes bronzejades i unes punxes similarment acolorides que sobresurten de la seva llarga cua. El cuadeserra és la raça que té la flama de més llarg abast (es pot estendre fins a quinze metres). Els seus ous són de color ciment i de closca especialment dura; les cries piquen l’ou amb la cua de punxes, ja ben desenvolupada en el moment de néixer, per sortir de la closca. El cuadeserra cubà s’alimenta de cabres, ovelles i, sempre que sigui possible, d’humans.
CRESTAT NORUEC (Norwegian Ridgeback)
El crestat noruec s’assembla al cuadeserra en molts aspectes, tot i que en lloc de tenir punxes a la cua, porta una eminent cresta negra com el carbó al llarg de l’esquena. Excepcionalment agressiu amb la seva pròpia espècie, el crestat és actualment una de les races de drac menys comunes. Se sap que el crestat ataca moltes espècies de grans mamífers terrestres i, cosa poc usual en un drac, també s’alimenta de criatures aquàtiques. Un informe poc creïble declara que un crestat es va emportar un balenó de la costa de Noruega el 1802. Els ous de crestat són negres i les cries desenvolupen habilitats per fer bafarades de foc de manera més prematura que en altres races entre el primer i el tercer mes de vida.
ULLAL D’ESCURÇÓ PERUÀ (Peruvian Vipertooth)
Aquesta és l’espècie de dracs més petita i amb el vol més veloç que es coneix. Amb només quatre metres i mig de longitud aproximadament, l’ullal d’escurçó peruà té escames suaus i del color del coure amb taques negres a la cresta. Les banyes són curtes i els ullals especialment verinosos. L’ullal d’escurçó s’alimenta de bona gana de cabres i vaques, però com que els humans també són del seu gust, la Confederació Internacional de Bruixots es va veure obligada a enviar exterminadors a finals del segle XIX per tal de reduir el nombre d’ullals d’escurçó, que havien anat augmentant d’una manera alarmant.
BANYA LLARGA ROMANÈS (Romanian Longhorn)
El banya llarga té escames llargues de color verd fosc i unes banyes daurades llampants amb les quals clava un cop a la seva presa abans de rostir-la. En pols, aquestes banyes són molt apreciades com a ingredients per fer pocions. El territori natural del banya llarga ha esdevingut, avui dia, la reserva de dracs més important a nivell mundial, on bruixots de totes les nacionalitats estudien una gran varietat de dracs a boca de canó. El banya llarga ha estat matèria d’un programa de reproducció intensiu, ja que n’ha disminuït moltíssim el nombre en els últims anys, en gran part pel comerç de les seves banyes, que es defineixen actualment com a Classe B, Material Comercialitzable.
MORROMINSO MARROQUÍ (Swedish Short-Snout)
El morrominso marroquí és un atractiu drac de color blau platejat la pell del qual va molt buscada per a la manufactura de guants de protecció i escuts. La flama que emet dels seus narius és de color blau llampegant i pot reduir a cendra la fusta i els ossos en qüestió de segons. Al morrominso se li atribueixen menys matances humanes si es compara amb la majoria de dracs, però això no el fa més digne d’estima, ja que prefereix viure en estat salvatge i en zones muntanyoses deshabitades.
VENTRE DE FERRO UCRAÏNÈS (Ukranian Ironbelly)
És la raça més gran de drac. És sabut que algun exemplar de ventre de ferro ha arribat a pesar fins a sis tones. Més gras i lent en el seu vol que l’ullal d’escurçó o el banya llarga, el ventre de ferro és, tanmateix, summament perillós, capaç d’esclafar els habitatges sobre els quals aterra. Les escames són de color gris metàl·lic, els ulls d’un roig intens i les urpes particularment llargues i atroces. Els ventres de ferro han estat constantment subjectes a l’observació de les autoritats de bruixeria ucraïneses d’ençà que un ventre de ferro es va emportar volant un vaixell de pesca de la mar Negra el 1799 (afortunadament buit).