Hola!
M'agrada molt el tema de les residències! 
Que bé que hagis obert aquest tema, Bel·la
Però no entenc per què el títol de WHY NOT...?
... Per què, aquest títol?
Ja feia dies que volia respondre

, però he tingut una setmana intensa i complicada i no he pogut...
Primer
parlaré de la meva residència i després, en un altre missatge,
comentaré coses que heu dit vosaltres (que, a mesura que us llegia, pensava que volia intervenir xD)
--
M'encanta reflexionar sobre les residències. Suposo que pel mateix motiu que m'agrada explorar els mètodes de classificació de la personalitat en extensió de les persones. Ja sé que la paraula
classificació no sona del tot bonica, en el sentit que
posar les persones en calaixos no és el que més ens agrada sentir, oi? Sentir-nos encasellats ens espais claustrofòbics ens limita la llibertat i ens converteix en programes que han de seguir unes directrius... Però, lluny d'això,
jo prefereixo veure-ho com una recerca de la pròpia identitat.
També és cert que ja hem comentat en d'altres ocasions els motius pels quals ens identifiquem amb una o altra residència, però he de dir que
m'encanta que se n'hagi fet un tema.
Slytherin: De fet, sóc de
la residència híbrida Slytherclaw. Crec que
sóc un amalgama força equitatiu entre les residències d'Slytherin i de Ravenclaw. Triar seria complicat. Però ho vaig fer. I és que no et pots passar set anys a Hogwarts amunt i avall del setè pis a les masmorres.

Oi que m'enteneu? El Barret que Tria mateix em va fer escollir (
a Pottermore també em van deixar escollir: Va sorir un rellotge durant molta estona i em van deixar escollir entre Slytherin i Ravenclaw. Sóc Hatstall
).
I estic molt orgullosa d'haver-me decidit pel que em vaig decidir al seu moment.
Repassant una per una les residències:
La veritat és que estaria molt bé ser
Gryffindor. És una residència admirable (totes ho són) amb unes
qualitats realment importants a la vida, armes molt importants per a sobreviure i per entomar certs cops que, altrament, tindrien més números per tombar-nos. Però ens hem de centrar en la nostra pròpia essència, en el que som. I és ben clar que
jo no sóc pas Gryffindor. És una de les coses que tinc més clares. Jo penso que
d'on no n'hi ha no en raja, per tant... Definitivament no sóc Gryffindor. I, tot i que crec que és una bona residència, no ho dic amb pena. Dic que
no sóc Gryffindor com un fet, no com una recança. M'agrada el que sóc.
Tinc la impressió que
Hufflepuff és una
residència molt poc valorada, menystinguda, ignorada, i fins i tot m'atreviria a dir que ridiculitzada en ocasions

. Crec que no exagero. No sé si és opinió de la Rowling (espero que no), però el text original del llibre hi ha contribuït força...
Considero fermament que és una residència molt bona. Sento una profunda admiració per les persones Hufflepuff. Però, tot i que tinc algunes de les qualitats de Hufflepuff, no crec que la seva fundadora m'escollís i jo tampoc no voldria anar-hi (encara que sí que cercaria tenir llargues converses amb ella

).
No sóc pas Hufflepuff. I, tres quarts al mateix el que he dit adés, ho dic sense cap recança.
Slytherin és una de les residències més estigmatitzades. Totes han estat estigmatitzades, però crec que s'ha reforçat una imatge d'Slytherin massa malèvola i dura. I això a banda del fet evident que s'identifica la residència amb la maldat pura i gratuïta per definició (
el famós “trepitjar els altres...”), i
s'obliden de tota la resta de característiques que també representa. M'he trobat innumerables opinions que defensen que l'ambició no és bona, que és perjudicial, que no constitueix una persona bondadosa ni humanitària, etc. Evidentment, defensaré que això NO és cert.
L'ambició no és negativa en si mateixa. Ben al contrari. És necessària. El problema no es troba en l'ambició com a tal, sinó en
el seu excés.
El pitjor que et pot passar és que l'ambició t'acabi dominant. Aquest és el veritable perill de l'ambició: que t'acabi dominant ella a tu. Però això passa amb tot:
Totes les masses piquen. Un altre problema de l'ambició és precisament
la seva manca. Sí, sí, i és potencialment tan perillosa com el seu excés.
Una persona sense ambicions és una persona sense esperances, és una persona molt pobra. L'ambició es pot entendre de moltes maneres. Pot ser que constitueixi una part molt important d'un mateix (aleshores et pots plantejar la teva pertinença a Slytherin) o pot ser només una part mínima, justa i necessària per continuar endavant; amb tots els diversos estats que poden existir dins d'aquests dos extrems de l'espectre. Els estats que es troben més enllà (
l'hiperambició i la manca absoluta d'aquesta) són els que poden resultar destructors. Per a un mateix o per els altres (
perquè recordem que hi ha malalties que les tenen uns i les pateixen uns altres, i són les més perjudicials)

.
Cal dir que
les altres tres residències també poden patir aquests extremismes en les qualitats que comprenen. Si l'ambició pot esdevenir abominació; la valentia pot esdevenir temeritat; la intel·ligència, prepotència (o incomprensió depressiva.
Sí, també); la justícia, una obseció o la lleialtat i la bondat, convertir-nos en vassalls. Perquè sí:
totes les residències, absolutament totes (incloses les híbrides, suposo),
tenen el seu cantó dolent. I aquest també pot néixer de les seves qualitats enteses com a bones.
Sí, sóc ambiciosa. Cobejo certs objectius, als quals no estic disposada a renunciar (
encara que tots tenim límits, cal remarcar-ho). I ho entomo tal com és.
Pel que fa
a la resta de característiques... Enginy, tradicionalisme, astúcia, aquest vincle entre la vida i la mort, no conformisme...
Sí, m'hi reafirmo. També som
lleials (i nosaltres cerquem una
lleialtat recíproca i les traïcions ens les prenem molt a pit) i
selectius. Sí, és el meu lloc.
I, abans que ningú tregui el tema: l'opinió/creença/defensa/dogma (o com li ho vulgueu dir)
respecte la puresa de la sang i tot plegat... Crec que això és una ideologia que va lligada a una època, a un moment. Pot ser que fos una cosa molt intrínseca en Sírpentin Slytherin (que valorés tant com la resta i que el fes seleccionar certs estudiants per aquest motiu), però que
no defineix ni exclou ningú de la residència.
Els temps canvien i, tot i que som tradicionalistes en molts aspectes (i ens agrada conservar certes coses intactes), trobo que
hem de tenir una opinió correcta davant de cada succés i valorar-lo equilibradament. No es tracta de tancar-se en banda, només de
protegir coses que valorem. Puc entendre perfectament les idees d'Slytherin respecte la diferenciació en els diversos estats de sang (aquesta creença) i el seu intent de protecció (i més a la seva època). Tanmateix,
no comparteixo aquestes idees, ni les seves accions ni les seves crueltats. Però també hem d'entendre que moltes de les coses que “sempre s'havien fet” d'una determinada manera ara ens resulten abominables i miserables.
Tot és qüestió del grau d'irritabilitat.
Encara avui es fan coses abominables que molts troben el més normal del món. Jo mateixa sóc prou “progressista”, en segons quins temes (
encara que no m'agradi aquesta paraula ni algunes idees que podria evocar...).
Em queda parlar de
Ravenclaw. Aquesta és
la residència que em fa dubtar del meu “Slytherisme” (
m'acabo d'inventar una paraula nova xD).
Estic acostumada que els altres em posin a Ravenclaw, que m'identifiquin amb els formosos blau i bronze... De fet, no s'equivoquen de gaire.
Jo també m'hi identifico. Molt i molt.
I, si hagués viscut a l'època dels fundadors, tindria un crush força considerable amb la bella, elegant i intel·ligent Ravenclaw... Sense cap mena de dubte hahahaaa Però això ja és un altre tema xD
No, no, seriosament.
Acompleixo les característiques de Ravenclaw i admiro els seus integrants.
Sí, la intel·ligència és un valor per a mi. No tant el coeficient intel·lectual i prou, sinó
tot el que comprèn Ravenclaw: Agudesa, imaginació, ment disposada i reflexiva, individualisme, interès per les coses, afany de coneixement, estudis pluridisciplinaris...
Sempre m'he sentit fora de lloc. Sempre he estat l'estranya de torn. Tot i que alguns dirien que sóc molt “sociable”, no sé si m'escau gaire aquest adjectiu, perquè l'únic que intento és integrar els que resten callats en un grup o mirar de transmetre seguretat quan algú és amb mi.
(encara que el que cerco realment és estudiar els altres...) Sóc la que trenca el gel. Tanmateix,
mai no he estat part d'un grup amb tota la seva totalitat. He mirat d'adaptar-me. I això és molt cansat. Però tinc molta resistència. El que miro de dir és que
em trobo en un punt intermedi d'un espectre força peculiar.
He conegut slytherins que han resultat ser persones horribles. I
sovint he sentit que no pertanyo en aquest conjunt. Encara que també he de dir que tinc molt bons amics que són Slytherin i són els millors: fidels, duradors, entregats, vinculants... Alhora, també he sentit que els meus valors tiren més cap a Ravenclaw. Però,
tot i que a Ravenclaw m'hi sento molt a gust, Slytherin m'arrossega cap a un sentiment massa intrínsec en mi.
Per tant, he estat sempre al centre, oscil·lant com un pèndol, sent igualment diferent em trobés on em trobés. Però, com deia, a Hogwarts no es pot ser de Ravenclaw i d'Slytherin alhora.
S'ha de triar. Ens hem de posar a prova. I
Slytherin és la residència que em cal. Porta cap al «camí de la grandesa» i «potser allí facis els teus amics reals». Perquè
Slytherin m'arrossega a la recerca més profunda de la felicitat que va més enllà. La necessitat de més, de no tenir-ne prou. De
no conformar-se.
Slytherin m'impulsa a aconseguir allò que cal per ser complet. Resistència i perseverança per arribar al cim del propi propòsit. Ravenclaw és en mi en un dia a dia de gaudi (i també de sentir-se incomprès) en els valors que defineix. Slytherin s'acosta més a la meva pròpia identitat precisament perquè és el que ajuda a definir-me.
Tant Slytherin com Ravenclaw m'aporten creixement personal, però Slytherin sempre és la correspondència al meu fi últim.
És a dir que
SLYTHERIN.
Però, sabeu què?, que el
claw també el necessito. Per
trobar l'equilibri en mi mateix i no autodestruir-me sent arma i presa alhora. Em manté al punt més assenyat de l'espectre de l'ambició.
---
Respecte allò que comentàveu de
tenir dins nostre una part de cada una de les residències... Per això hi ha aquells tests meravellosos que et donen els resultats amb percentatges de cada residència. I, de passada, ens fa veure que ens constituïm a través de totes quatre residències. Però també crec que el fet de pertànyer a una residència concreta (o de decantar-nos, decidir-nos per, etc.)
és un exercici de reflexió. Un exercici de maduresa en relació al
nostre propi autoconeixement. Crec que
és prou significatiu que hi hagi un Barret que es pot ficar dins la teva ment i veure't, i que sia aquest el que ha de col·locar-te en una determinada residència; que en Harry hagués tingut l'oportunitat de decidir (si més no de negar-se a acceptar la primera opció del Barret i demanar el que ell volia);
i que els lectors/fans hàgim d'arribar a identificar-nos amb una residència, basant-nos en el que som. En definitiva, que hàgim de triar per nosaltres mateixos.
Tornant al que comentava al principi respecte la llibertat i la classificació... Crec fermament que la nostra residència (i el respecte a la resta) ha de ser
la nostra arma de llibertat, no pas d'encasellament i de limitació. Com deia, un exercici de reflexió i de maduresa: perquè,
de l'autoconeixement, en deriva el creixement personal.
---
Sento ser sempre tan extensa...
Ara contestaré coses que heu dit
Antares