Grandma, it's me. Ridikkulus!

Un cop vaig tenir la idea de fons del ridículus, ha sigut molt fàcil de fer. Està basat en l’escena “Grandma, it’s me. Anastasia” de la pel·lícula Disney de 1997. (Us deixo un time-loop de tres hores de l’escena perquè és divertidíssima: https://www.youtube.com/watch?v=zOFve2YRVDs )

De fet, l’escena tal qual seria el ridículus, on en comptes de treure’s l’abric de pell, el meu impostorus es treu la capa negra, apareixen uns flaixos i pam. “Grandma, it’s me. Ridikkulus!”. Però no podia fer la imatge tal qual de la pel·lícula perquè seria plagi i no m’hauria currat res. Així que he acabat fent aquest dibuix, lleugerament inspirat en aquell. (Ja ho veieu, sobretot en la postura de la noia.) Idealment hagués fet la transició en tipus còmic, però les meves habilitats artístiques arriben on arriben.

“Però, Cass! No té cara!” Entenc que es pot interpretar amb que és una mica ‘creepy’ igualment, així com l’Slenderman. Però per mi és una manera de representar que segueix sent el mateix personatge de l’impostorus. (Havia pensat afegir-hi el somriure que s’entreveu en l’altre, però llavor sí que em semblava ‘creepy’.) Igualment, ha sigut una experiència molt terapèutica, i m’ha anat molt i molt bé.

Molta sort a tota la resta!