Hi han moltes més històries per explicar que la del Harry Potter - Un retrobament inesperat
Escrit per Severus_Snape
Enviat el dia 30/12/2006 a les 17:10:22
Última modificació 30/12/2006 a les 18:20:53
Tots els capítols de Hi han moltes més històries per explicar que la del Harry Potter
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Un retrobament inesperat
A liquació... PERDONA LA MEVA EQUIVOCACIÃ", LIKU!!! soc + burra que un troll! Testimo molt!!!! no tornarà a passar!!!
buaaaaaaaaaaaaaaaaa
(PERDONEU EL RETRÀS!!)
****** ************************************************************************
Els dies començaren a passar a tota velocitat. La Sadie va resultar ser completament diferent a la que l'Amy havia conegut al tren. Els seus ulls blaus gèlids i tristos van ser substituïts per uns ulls cà lids, castanys i juganers. La seva cara, pà l·lida i simple, passà a ser plena de color. Els seus cabells, abans abandonats en grenyes deixades, ara resplendien amb reflexos daurats. En definitiva, l'arribada d'aquella noia nova tan maca va causar sensació entre els nois de la sala comuna de Ravenclaw, causant gelosia a les enamorades. L'Amy s'escrivia dià riament amb el Jill, que semblava especialment interessat en les lliçons que impartien a l'Amy cada dia. A la pobra noia se li acumulava la feina cada dia més. Quan acabava els llargs rotlles de pergamà que havia d'escriure per deures, li escrivia una impressionant carta a en Jill, descrivint detalladament les parts més importants de les lliçons, des dels efectes de les pocions fins a les reaccions dels encanteris, el color de les llums i l'olor dels gasos; li descrivia els moviments exactes que s'havia de fer amb la vareta per a fer determinats sortilegis. A resultes d'això, l'Amy era sempre de les últimes a abandonar la sala comuna.
Una de les moltes nits que l'Amy escrivia una carta apassionadament, hi va haver un petit rebombori. Va passar cap al tard. Les vastes portes de roure es van obrir precipitadament, deixant pas a una Sadie riallera que va entrar petant-se de riure, respirant amb dificultat. L'Amy va aixecar la vista i va alçar les celles, mirant-la interrogativament. La Sadie se li va acostar, una mica més calmada. En veure que no responia al seu gest, l'Amy li preguntà :
- Què, ja n'has fet de les teves? - la Sadie li va fer una cara angelical molt poc convincent.
- No, només he tingut una topadeta amb aquell home del gat, el Filch - va dir com aquell qui res.
- Què has fet ja? - va preguntar-li l'Amy. La Sadie va fer un somriure trapella.
- No res... - i en veure la cara d'escepticisme de l'Amy, va afegir: - He col·laborat una mica amb una brometa del Peeves.- l'Amy va sospirar, i la Sadie es va deixar caure a una butaca amb un somriure, pensant en alguna cosa aparentment molt divertida. L'Amy es va tornar a concentrar en la carta. La Sadie es va aixecar, badallant. Va mirar la carta per sobre la seva espatlla.
- Uuh! quin mareig!- va exclamar en veure la lletra atapeïda impresa sobre el pergamÃ.
- Bé, noieta, jo me'n vaig a dormir que ja és tard - va dir mentre tornava a badallar sorollosament, fent que unes noies es posessin a fer rialletes.
- Bona nit - va dir l'Amy. En aquells moments baixava en Joas per les escales. Es va acostar a l'Amy amb els ulls mig closos.
- Què fas llevada a aquestes hores? - va preguntar amb veu ronca.
- Escric una carta - va respondre l'Amy distretament.
- Ja... És per a en Jill, no? - va preguntar. A aquelles alçades, l'Amy ja els havia explicat a tots els seus amics qui era en Jill. L'Amy va fer que sà amb el cap i, per alguna raó, en Joas va fer mala cara; però l'Amy no ho va veure.
- Com es que està tan interessat, aquest noi? - va preguntar.
- Doncs... no ho sé - l'Amy es va quedar uns moments pensativa.
- Amy, has vist la cara que fas últimament? No t'hauries de quedar tanta estona desper...- va callar en veure que l'Amy s'havia aixecat d'un bot.
- Ja està ! Perdona, què deies? - va dir l'Amy, gens interessada, però. En Joas va fer cara de disgust, mentre deia un imperceptible "res". L'Amy va anar a enviar la carta d'una revolada, i per fi, se'n va anar a dormir.
Al matà següent feia un temps esplèndid. L'Amy es va anar a trobar amb l'Eyleen i l'Arys que xerraven alegrement sobre la primera classe de vol dels seus germans. La van saludar amb un somriure.
- Nois, què us sembla que anem tirant cap a Pocions? - encara quedava una estona, però aixà després hi podrien anar sense presses. L'Amy portava un feixuc arxivador mà gic, molt prà ctic; agafada entre les gomes, hi portava una magnÃfica ploma d'oca tenyida de colors i a la mà duia un tinter. Van començar a caminar pel corredor, cap al vestÃbul. Hi havia força gent que s'estava als passadissos entre classe i classe. Un noi els va venir de cara corrent, va passar pel seu costat, va donant un fort cop de colze al braç de l'Amy i el tinter se li va escapar de la mà uns metres més enrera caient i trencant-se estrepitosament, mentre s'escampava el lÃquid fent una gran taca al terra. L'Amy es va dirigir cap al tinter, remugant. [Genial!] va pensar l'Amy amb sarcasme: encara no sabia fer encanteris bé, i no li agradava la idea de fer el pena recollint la tinta amb un drap. Com si algú li hagués llegit el pensament, es va sentir una veu masculina:
- Reparo!
El petit flascó es va recompondre a l'acte, i el noi que havia fet el sortilegi el va agafar de terra i li va donar les mans. L'Amy li va dirigir un somriure de gratitud, però quan els ulls de l'Amy es van trobar amb els del noi, el somriure li va fugir de cop. Uns ulls idèntics als d'ella se la miraven, com un mirall. Els fronts eren lleugerament diferents, l'un més inclinat i l'altre més corbat però molt semblants. Les celles, unes més gruixudes i les altres més primes, però amb la mateixa forma i els llavis del mateix gruix. Una diferència evident entre els dos era el nas: el de l'Amy encara tenia l'arrodoniment infantil i el del noi estava en fase de creixement. S'inspeccionaven en silenci, malgrat el rebombori general. L'Amy només sentia el batec de seu cor a les orelles. El noi va dir alguna cosa i l'Amy estava saturada, en blanc. El noi murmurava alguna cosa que va acabar:
- ... i tant... Em sones molt... - deia. L'Amy, sense pensar-ho se li va llançar als braços.
- Rob!!!! - va cridar. Va semblar un crit alliberador, d'eufòria absoluta. Després de tres anys llargs tornava a abraçar al seu germà desaparegut. El noi va murmurar un nom que li va passar per la ment, sense entendre el significat: "Amy..." havia dit, i la noia el va estrènyer més fort. Amb tanta suavitat com va saber fer-ho, va dir:
- Perdona... és que no sé qui ets - no volia ferir els sentiments de a noia, que per alguna raó se l'estimava fraternalment. L'Amy no podia creure's que estigués vivint aquell moment, i aquella pregunta no li va afectar gens.
- Robbie... que has fet durant tot aquest temps? - va preguntar entre sanglots apassionats.
- Ets... ets algú de la meva famÃlia? - Va preguntar amb la veu trencada.
- Sóc l'Amy! La teva germana! Coi, Rob! Que has fet durant tant de temps? Ens has tingut tan preocupats!!! - no havia notat que estava pà l·lid mentre li acariciava els cabells, del mateix color que els seus.
- No... no recordo res de la meva infà ncia - va dir amb la veu ronca. L'Amy no va respondre. El passadÃs s'havia buidat.
- Estem fent tard a les classes - va dir suaument. Es van separar - T'ajudaré a recordar! - va dir.
Aquell dia va ser un dels més feliços de la vida de l'Amy, tot i que el professor Snape va baixar-li vint punts a Ravenclaw per la seva puntualitat. Va explicar a tothom qui la volia escoltar la història del seu germà . El va anar a trobar a la hora del pati, i junts van anar a seure a un banc.
- Recordes on vivim? - va preguntar. El noi se la va mirar.
- No... - va dir tristament.
- Recordes com son els pares? La mama? El papa? - va preguntar. Ell va negar amb el cap.
- Recordes la teva habitació? Era plena de pòsters... - va callar en veure els ulls d'ell brillant sense à nims.
- No et preocupis, te n'acabaràs recordant - va dir la noia, esperançada. Va estar dos hores seguides, fent-li preguntes i explicant-li coses i cada vegada estava més desanimada. No podia explicar-li dotze anys de la seva vida!
- Anirem a veure el Dumbledore. Ell sabrà què podem fer. - va dir amb convicció en Robbie. Tenia una gran admiració pel director, que l'havia ajudat sempre que ho havia necessitat. Agafats de la mà van anar cap al despatx del director. Pel camà es van haver d'aturar. Una veu esporuguida i tartamuda deia:
- S-s-s Severus! Jo no en s-s-sé res d'això! - era el professor Quirell. L'Snape li tenia agafat el coll de la túnica. Van passar de llarg i es van trobar davant la gà rgola, que es van enretirar, deixant pas a una McGonagall que s'arreglava el monyo amb destresa. Els dos van riure per sota el nas, imaginant-se coses que més valia no compartir. Els va mirar interrogativament.
- VoldrÃem veure al professor Dumbledore, professora - va dir en Robbie educadament. Els va deixar passar i es van enfilar per l'escala de caragol. Després de tres cops a la porta es va sentir "Endavant", i tots dos van entrar. El professor Dumbledore es va sentir especialment interessat pel que l'Amy li explicava. Després li va tocar al Robbie.
- Jo em vaig despertar a Sant Mungo i em van dir que havia tingut uns efectes secundaris d'un encanteri. Es pensaven que era muggle i em van esborrar la memòria. Després em van dir que ho sentien molt, que no s'havien adonat de que jo era un bruixot. I no recordo res - va dir amb veu lúgubre. El professor Dumbledore els observava a través de les ulleres de mitja lluna, amb una mitja rialla als llavis.
- I, concretament, què és el que espereu que faci? - va dir en Dumbledore afablement. Es van mirar, sorpresos.
- Doncs... pensà vem que potser podria desfer l'encanteri...- va dir l'Amy.
- Heu de saber que és un dels pocs encanteris que només el pot desfer la persona que l'ha fet. Ho sento - els dos van mirar al terra decebuts.
- Malgrat tot, tinc una cosa que els pot ajudar - va continuar. Els dos van alçar la vista, esperançats.
- No obstant, això requereix un gran esforç per part teva, Amy - va dir.
- Quina mena d'esforç, professor? - va preguntar l'Amy.
- Mental. Haurà s de recordar tot allò que vols que es vegi. Però t'haurà s de concentrar molt en allò, perquè sinó pot ser que surtin records Ãntims que no t'agradaria que es veiessin. - va dir, seriós. L'Amy va fer que sà amb el cap. El professor es va aixecar, va anar fins a un armari ple d'escriptures pels marges i va agafar un recipient ple d'una substà ncia vaporosa platejada.
- Això és un pensiu. Podem abocar un record i veure'l clarament. Però heu de pensar que el temps passa igual aquà que al pensiu, és a dir, si he de recuperar dotze anys de la vostra vida, els perdrÃeu per davant. Aixà que, pel vostre bé, serà millor que extreguis records veritablement importants, Amy - va dir. L'Amy va fer que sÃ. El professor Dumbledore li va posar la vareta al cap.
- Recorda, Amy - va dir amb veu sonora. L'Amy es va pensar per on començar. Va recordar el casament dels seus pares, les vacances d'estiu, els aniversaris, les comunions, va recordar cada un dels familiars, els seus rostres, i com més recordava, més s'adonava de tot el que faltava per ensenyar-li. Va destacar les dates més importants. Tenia els ulls tancats, i quan els va obrir, va veure en Rob, que se la mirava amb horror, veient com en Dumbledore allargava un fil platejat del seu cap. El fil es va trencar. Era força llarg. En Dumbledore el va inspeccionar amb mirada calculadora.
- Aquà hi ha aproximadament dos dies de records... sà - deia, en veu baixa. Va aixecar la veu - Els deixo dos dies per refer les vostres vides.
Aquells dos dies van ser els dies més estranys que havia viscut fins aquells moments. Vivia un temps passat amb una exactitud que a l'Amy li costava creure que fossin els seus records, els quals recordava per sobre, fragmentats. Es va adonar de coses que fins aquells moments no havia sabut, del que passava a la seva esquena. I el seu germà s'ho mirava tot en silenci. L'Amy li va veure de reüll una llà grima quan va allargar el braç tremolós cap a la seva mare, que estava vestida de núvia en aquell record. L'Amy va reviure els moments més angoixants, la mort del seu avi, la mort de la seva estimada cosina, la separació provisional dels seus pares, la desaparició del seu germà ... I no va poder evitar que li tornés a fer mal, deixant brollar les llà grimes set anys després. Quan es va acabar, tots dos sortiren revivint l'experiència d'una vida viscuda i es van abraçar, plorant en el silenci de la nit.
Llegit 1083 vegades
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Enviat el dia 30/12/2006 a les 17:10:22
Última modificació 30/12/2006 a les 18:20:53
Tots els capítols de Hi han moltes més històries per explicar que la del Harry Potter
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
A liquació... PERDONA LA MEVA EQUIVOCACIÃ", LIKU!!! soc + burra que un troll! Testimo molt!!!! no tornarà a passar!!!
buaaaaaaaaaaaaaaaaa
(PERDONEU EL RETRÀS!!)
****** ************************************************************************
Els dies començaren a passar a tota velocitat. La Sadie va resultar ser completament diferent a la que l'Amy havia conegut al tren. Els seus ulls blaus gèlids i tristos van ser substituïts per uns ulls cà lids, castanys i juganers. La seva cara, pà l·lida i simple, passà a ser plena de color. Els seus cabells, abans abandonats en grenyes deixades, ara resplendien amb reflexos daurats. En definitiva, l'arribada d'aquella noia nova tan maca va causar sensació entre els nois de la sala comuna de Ravenclaw, causant gelosia a les enamorades. L'Amy s'escrivia dià riament amb el Jill, que semblava especialment interessat en les lliçons que impartien a l'Amy cada dia. A la pobra noia se li acumulava la feina cada dia més. Quan acabava els llargs rotlles de pergamà que havia d'escriure per deures, li escrivia una impressionant carta a en Jill, descrivint detalladament les parts més importants de les lliçons, des dels efectes de les pocions fins a les reaccions dels encanteris, el color de les llums i l'olor dels gasos; li descrivia els moviments exactes que s'havia de fer amb la vareta per a fer determinats sortilegis. A resultes d'això, l'Amy era sempre de les últimes a abandonar la sala comuna.
Una de les moltes nits que l'Amy escrivia una carta apassionadament, hi va haver un petit rebombori. Va passar cap al tard. Les vastes portes de roure es van obrir precipitadament, deixant pas a una Sadie riallera que va entrar petant-se de riure, respirant amb dificultat. L'Amy va aixecar la vista i va alçar les celles, mirant-la interrogativament. La Sadie se li va acostar, una mica més calmada. En veure que no responia al seu gest, l'Amy li preguntà :
- Què, ja n'has fet de les teves? - la Sadie li va fer una cara angelical molt poc convincent.
- No, només he tingut una topadeta amb aquell home del gat, el Filch - va dir com aquell qui res.
- Què has fet ja? - va preguntar-li l'Amy. La Sadie va fer un somriure trapella.
- No res... - i en veure la cara d'escepticisme de l'Amy, va afegir: - He col·laborat una mica amb una brometa del Peeves.- l'Amy va sospirar, i la Sadie es va deixar caure a una butaca amb un somriure, pensant en alguna cosa aparentment molt divertida. L'Amy es va tornar a concentrar en la carta. La Sadie es va aixecar, badallant. Va mirar la carta per sobre la seva espatlla.
- Uuh! quin mareig!- va exclamar en veure la lletra atapeïda impresa sobre el pergamÃ.
- Bé, noieta, jo me'n vaig a dormir que ja és tard - va dir mentre tornava a badallar sorollosament, fent que unes noies es posessin a fer rialletes.
- Bona nit - va dir l'Amy. En aquells moments baixava en Joas per les escales. Es va acostar a l'Amy amb els ulls mig closos.
- Què fas llevada a aquestes hores? - va preguntar amb veu ronca.
- Escric una carta - va respondre l'Amy distretament.
- Ja... És per a en Jill, no? - va preguntar. A aquelles alçades, l'Amy ja els havia explicat a tots els seus amics qui era en Jill. L'Amy va fer que sà amb el cap i, per alguna raó, en Joas va fer mala cara; però l'Amy no ho va veure.
- Com es que està tan interessat, aquest noi? - va preguntar.
- Doncs... no ho sé - l'Amy es va quedar uns moments pensativa.
- Amy, has vist la cara que fas últimament? No t'hauries de quedar tanta estona desper...- va callar en veure que l'Amy s'havia aixecat d'un bot.
- Ja està ! Perdona, què deies? - va dir l'Amy, gens interessada, però. En Joas va fer cara de disgust, mentre deia un imperceptible "res". L'Amy va anar a enviar la carta d'una revolada, i per fi, se'n va anar a dormir.
Al matà següent feia un temps esplèndid. L'Amy es va anar a trobar amb l'Eyleen i l'Arys que xerraven alegrement sobre la primera classe de vol dels seus germans. La van saludar amb un somriure.
- Nois, què us sembla que anem tirant cap a Pocions? - encara quedava una estona, però aixà després hi podrien anar sense presses. L'Amy portava un feixuc arxivador mà gic, molt prà ctic; agafada entre les gomes, hi portava una magnÃfica ploma d'oca tenyida de colors i a la mà duia un tinter. Van començar a caminar pel corredor, cap al vestÃbul. Hi havia força gent que s'estava als passadissos entre classe i classe. Un noi els va venir de cara corrent, va passar pel seu costat, va donant un fort cop de colze al braç de l'Amy i el tinter se li va escapar de la mà uns metres més enrera caient i trencant-se estrepitosament, mentre s'escampava el lÃquid fent una gran taca al terra. L'Amy es va dirigir cap al tinter, remugant. [Genial!] va pensar l'Amy amb sarcasme: encara no sabia fer encanteris bé, i no li agradava la idea de fer el pena recollint la tinta amb un drap. Com si algú li hagués llegit el pensament, es va sentir una veu masculina:
- Reparo!
El petit flascó es va recompondre a l'acte, i el noi que havia fet el sortilegi el va agafar de terra i li va donar les mans. L'Amy li va dirigir un somriure de gratitud, però quan els ulls de l'Amy es van trobar amb els del noi, el somriure li va fugir de cop. Uns ulls idèntics als d'ella se la miraven, com un mirall. Els fronts eren lleugerament diferents, l'un més inclinat i l'altre més corbat però molt semblants. Les celles, unes més gruixudes i les altres més primes, però amb la mateixa forma i els llavis del mateix gruix. Una diferència evident entre els dos era el nas: el de l'Amy encara tenia l'arrodoniment infantil i el del noi estava en fase de creixement. S'inspeccionaven en silenci, malgrat el rebombori general. L'Amy només sentia el batec de seu cor a les orelles. El noi va dir alguna cosa i l'Amy estava saturada, en blanc. El noi murmurava alguna cosa que va acabar:
- ... i tant... Em sones molt... - deia. L'Amy, sense pensar-ho se li va llançar als braços.
- Rob!!!! - va cridar. Va semblar un crit alliberador, d'eufòria absoluta. Després de tres anys llargs tornava a abraçar al seu germà desaparegut. El noi va murmurar un nom que li va passar per la ment, sense entendre el significat: "Amy..." havia dit, i la noia el va estrènyer més fort. Amb tanta suavitat com va saber fer-ho, va dir:
- Perdona... és que no sé qui ets - no volia ferir els sentiments de a noia, que per alguna raó se l'estimava fraternalment. L'Amy no podia creure's que estigués vivint aquell moment, i aquella pregunta no li va afectar gens.
- Robbie... que has fet durant tot aquest temps? - va preguntar entre sanglots apassionats.
- Ets... ets algú de la meva famÃlia? - Va preguntar amb la veu trencada.
- Sóc l'Amy! La teva germana! Coi, Rob! Que has fet durant tant de temps? Ens has tingut tan preocupats!!! - no havia notat que estava pà l·lid mentre li acariciava els cabells, del mateix color que els seus.
- No... no recordo res de la meva infà ncia - va dir amb la veu ronca. L'Amy no va respondre. El passadÃs s'havia buidat.
- Estem fent tard a les classes - va dir suaument. Es van separar - T'ajudaré a recordar! - va dir.
Aquell dia va ser un dels més feliços de la vida de l'Amy, tot i que el professor Snape va baixar-li vint punts a Ravenclaw per la seva puntualitat. Va explicar a tothom qui la volia escoltar la història del seu germà . El va anar a trobar a la hora del pati, i junts van anar a seure a un banc.
- Recordes on vivim? - va preguntar. El noi se la va mirar.
- No... - va dir tristament.
- Recordes com son els pares? La mama? El papa? - va preguntar. Ell va negar amb el cap.
- Recordes la teva habitació? Era plena de pòsters... - va callar en veure els ulls d'ell brillant sense à nims.
- No et preocupis, te n'acabaràs recordant - va dir la noia, esperançada. Va estar dos hores seguides, fent-li preguntes i explicant-li coses i cada vegada estava més desanimada. No podia explicar-li dotze anys de la seva vida!
- Anirem a veure el Dumbledore. Ell sabrà què podem fer. - va dir amb convicció en Robbie. Tenia una gran admiració pel director, que l'havia ajudat sempre que ho havia necessitat. Agafats de la mà van anar cap al despatx del director. Pel camà es van haver d'aturar. Una veu esporuguida i tartamuda deia:
- S-s-s Severus! Jo no en s-s-sé res d'això! - era el professor Quirell. L'Snape li tenia agafat el coll de la túnica. Van passar de llarg i es van trobar davant la gà rgola, que es van enretirar, deixant pas a una McGonagall que s'arreglava el monyo amb destresa. Els dos van riure per sota el nas, imaginant-se coses que més valia no compartir. Els va mirar interrogativament.
- VoldrÃem veure al professor Dumbledore, professora - va dir en Robbie educadament. Els va deixar passar i es van enfilar per l'escala de caragol. Després de tres cops a la porta es va sentir "Endavant", i tots dos van entrar. El professor Dumbledore es va sentir especialment interessat pel que l'Amy li explicava. Després li va tocar al Robbie.
- Jo em vaig despertar a Sant Mungo i em van dir que havia tingut uns efectes secundaris d'un encanteri. Es pensaven que era muggle i em van esborrar la memòria. Després em van dir que ho sentien molt, que no s'havien adonat de que jo era un bruixot. I no recordo res - va dir amb veu lúgubre. El professor Dumbledore els observava a través de les ulleres de mitja lluna, amb una mitja rialla als llavis.
- I, concretament, què és el que espereu que faci? - va dir en Dumbledore afablement. Es van mirar, sorpresos.
- Doncs... pensà vem que potser podria desfer l'encanteri...- va dir l'Amy.
- Heu de saber que és un dels pocs encanteris que només el pot desfer la persona que l'ha fet. Ho sento - els dos van mirar al terra decebuts.
- Malgrat tot, tinc una cosa que els pot ajudar - va continuar. Els dos van alçar la vista, esperançats.
- No obstant, això requereix un gran esforç per part teva, Amy - va dir.
- Quina mena d'esforç, professor? - va preguntar l'Amy.
- Mental. Haurà s de recordar tot allò que vols que es vegi. Però t'haurà s de concentrar molt en allò, perquè sinó pot ser que surtin records Ãntims que no t'agradaria que es veiessin. - va dir, seriós. L'Amy va fer que sà amb el cap. El professor es va aixecar, va anar fins a un armari ple d'escriptures pels marges i va agafar un recipient ple d'una substà ncia vaporosa platejada.
- Això és un pensiu. Podem abocar un record i veure'l clarament. Però heu de pensar que el temps passa igual aquà que al pensiu, és a dir, si he de recuperar dotze anys de la vostra vida, els perdrÃeu per davant. Aixà que, pel vostre bé, serà millor que extreguis records veritablement importants, Amy - va dir. L'Amy va fer que sÃ. El professor Dumbledore li va posar la vareta al cap.
- Recorda, Amy - va dir amb veu sonora. L'Amy es va pensar per on començar. Va recordar el casament dels seus pares, les vacances d'estiu, els aniversaris, les comunions, va recordar cada un dels familiars, els seus rostres, i com més recordava, més s'adonava de tot el que faltava per ensenyar-li. Va destacar les dates més importants. Tenia els ulls tancats, i quan els va obrir, va veure en Rob, que se la mirava amb horror, veient com en Dumbledore allargava un fil platejat del seu cap. El fil es va trencar. Era força llarg. En Dumbledore el va inspeccionar amb mirada calculadora.
- Aquà hi ha aproximadament dos dies de records... sà - deia, en veu baixa. Va aixecar la veu - Els deixo dos dies per refer les vostres vides.
Aquells dos dies van ser els dies més estranys que havia viscut fins aquells moments. Vivia un temps passat amb una exactitud que a l'Amy li costava creure que fossin els seus records, els quals recordava per sobre, fragmentats. Es va adonar de coses que fins aquells moments no havia sabut, del que passava a la seva esquena. I el seu germà s'ho mirava tot en silenci. L'Amy li va veure de reüll una llà grima quan va allargar el braç tremolós cap a la seva mare, que estava vestida de núvia en aquell record. L'Amy va reviure els moments més angoixants, la mort del seu avi, la mort de la seva estimada cosina, la separació provisional dels seus pares, la desaparició del seu germà ... I no va poder evitar que li tornés a fer mal, deixant brollar les llà grimes set anys després. Quan es va acabar, tots dos sortiren revivint l'experiència d'una vida viscuda i es van abraçar, plorant en el silenci de la nit.
Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)
Nëssa Enviat el 30/12/2006 a les 19:09:01 #13843 wooo k maku!! k be k ara es retrobin!! En Joas s'està enamorant de l'amy, eh? jeje kontinua avioat please!!
(sok la primera!!)
hermi13 Enviat el 30/12/2006 a les 22:42:23 #13846 He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols wnas wapixima
ostres esta super be ! es tan ... espaxial , i tan .. bonic.
esta molt be que s'agin retrobat es trist que en rob(robbie) no sen recordi del seu pasat pero es millor aixo k no k no o trobis mai... weno cuntinua aviat , i yo te donat "el visto bueno " JEJEJ ja parlarem per sert la Nësa estic d'acord amb tu jo tambe e pensat aixo cquant u e llegit
ivi_potter Enviat el 30/12/2006 a les 23:12:03 #13847 He escrit 1 fanfics amb un total de 8 capítols ostres!!! ta super super super b!! xDDD ma agrdt mol! io tambe pensu k en Joas li mola la AMy! i k fara en Jill am tt el k li envia l'Amy??? uououo no tardis a scriure!
petunets Ivi ( llegiu [[ Els Potter ]] )
hermy potter Enviat el 31/12/2006 a les 13:42:57 #13848 pobrets!!!!!!!!!!!!!!!!!! k b k sagin trobat esta mb kotinua plis
Apropinquet Enviat el 31/12/2006 a les 19:12:43 #13852 wleee!! q bé! jo veic la saddie i el Rob junts xDDDD
ralau Enviat el 02/01/2007 a les 10:24:32 #13877 uooooooo
els caretos k fotran els pares kuan ho sapiguen o_O
el joas esta pilladissim!
xD continua rapid!!
Liquació Enviat el 06/01/2007 a les 22:00:34 #13963 Aiii u sento per no escriure't abans!!! esque el meu internet s'ha mort definitivament i aprofito ara que estic a casa del meu pare...
TRANQUIII!!! quantes vegades t'hauré de dir que a mi em va fer molta ilusió igualment!!!
Esta molt bé el capitol!! Que wai lo del snape i el quirell, la relacio entre la historia del harry potter i aquesta! I el retrovament! io ia ni m'en recordava del germa desaperagut! continua aixÃ!!
Io també t'estimo mooooolt!! :)
Laura*Malfoy Enviat el 20/01/2007 a les 21:17:03 #14069 He escrit 1 fanfics amb un total de 16 capítols Sansasional nena!!! jeje sta super b! cm sempre!