Hi han moltes més històries per explicar que la del Harry Potter - Moments en família
Escrit per Severus_Snape
Enviat el dia 06/01/2007 a les 00:50:40
Última modificació 06/01/2007 a les 00:50:40
Tots els capítols de Hi han moltes més històries per explicar que la del Harry Potter
< Anterior capítol ||
Moments en família
NOVA INFORMACIÓ!!
Ei, gent! Escolteu, que vaig estar rumiant molt i enso que com ara serà un any diferent, la història també serà diferent. És a dir, fins ara tot encaixava amb el primer llibre però a partir d’aquest capítol la història canviarà radicalment!! Espero que us agradi el canvi, i sobretot comenteu!
Per cert, el primer capitol de l’any li dedico novament a hermi_13 i aprofito per felicitar-te per la teva fanfic recent inaugurada!! Un petó!
Mentre ells eren al viatge pel pensiu, en Dumbledore es va ocupar d’assabentar-ne als pares, cosa que va fer que una mare histèrica el sermonegés per no haver parlat amb ells abans i per haver-los mantingut tan allunyats del seu fill. Li va recordar quantes hores d’esforç van caldre per a mobilitzar la policía i quantes hores havia passat sense dormir amb el telèfon a la falda, atenta per a qualsevol trucada. Li va recordar el preu de les til·les i els calmants. Li va recordar el descens de les notes de l’Amy i la quantitat de pèl excessiva que li havia caigut al seu marit. I en Dumbledore havia aguantat la mirada impassible. Quan ells sortien del pensiu, en Dumbledore s’excusava una vegada més a la mare, que s’havia fet malbé les ungles de tant mossegar-les i a un pare que estava més blanc que els paper.
- Li repeteixo que no teniem la informació abans, en Robbie era un noi muggle fins que va quedar afectat pel sortilegi, per tant no el teniem fitxat a l’escola des que va nèixer, que és el que passa normalment amb els nostres alumnes. Li van reconstruïr la memòria i no ens va saber dir ni com es deia.- deia, amb serenitat.
- I com van saber el seu nom, doncs? – va preguntar la mare amb un to una mica massa alt. En Dumbledore va fer una rialleta.
- Perquè vosté és especialment eficient a l’hora de marcar la roba dels seus fills – va respondre afablement. La mare es va posar vermella.
- Ai, sí, és veritat… És que abans ho perdien tot, sap… Perdoni – va dir avergonyida.
- No s’ha de disculpar, va ser molt útil. Sap que pensaven posar-li Steewie, com al seu guaridor? No sap la cara de desil·lusió que va fer en veure les etiquetes, i quan vaig entrar a veure’l estava fent un sortilegi per a canviar-les- va dir en Dumbledore, notablement divertit. La mare va fer una rialleta.
- Steewie! Quina barbaritat… - va dir la mare, horroritzada. Llavors l’Amy va començar a riure descontroladament. Els pares van fer un bot, i la mare es va girar amb els ulls molt oberts i la mà al cor.
- La mare que et va… - va començar – ROB! – es va aixecar i va llençar la cadira per terra, es va tirar als braços del noi alt i esprimatxat que feia una cara indescrivible.
- Quant de temps… com hem patit… Déu meu, gràcies! Déu meu… - deia entre sanglots. El pare s’havia quedat a la cadira, mirant l’escena i esperant el seu torn. Quan aquest va arribar, el que va costar va ser que acabés. L’amy se sentia, per primera vegada, com una intrusa entre la seva família. En Dumbledore se’n va adonar.
- Amy, vine un moment, siusplau… Et volia comentar un assumpte. Escolta, el senyor Ollivander em va dir que t’havia venut una vareta… cert? – va preguntar.
- Cert, professor. Per què ho diu? – a l’Amy li van començar a suar les mans, intuïa on volia anar a parar el professor Dumbledore.
- És curiós, em va dir que va anar-hi amb un acompanyant… que també es va comprar una vareta. És cert això? – va preguntar distretament. L’Amy es va sentir acorralada.
- Sí… professor – va dir, mirant al terra.
- Sap que aquella vareta que li va vendre al seu acompanyant no és una vareta normal i corrent, oi? – va preguntar. L’Amy se sentia cada cop més petita, més incòmode.
- Sí, professor – va dir amb una veu delatadorament culpable. El director se la mirava a través de les ulleres de mitja lluna.
- El que més em va sobtar va ser que aquest acompanyant seu no fos a la llista d’alumnes… com va dir que es deia…? Ah, sí! Jill Thervey, potser? – va dir teatralment en Dumbledore. L’Amy se sentia com si l’haguéssin enxampat infraganti, sense cap excusa, sense cap defensa. Va entreobrir la boca
- Sí – va dir imperceptiblement
- Amy, com pot ser que deixéssis que un noi muggle es comprés una vareta tan poderosa? – va preguntar. No ho va dir amb retret, simplement com si li semblés curiosament divertit. L’Amy va remugar.
- Perdona, què ha dit? – va preguntar en Dumbledore – M’estic fent vell i… -
- He dit que en Jill s’hauria comprat la vareta encara que jo ho hagués impedit. És més llest que la gana, el noi – va dir amargament l’Amy. En Dumbledore va fer un ampli somiure.
- La veritat és que han sigut molt divertits els darers dies. El teu amiguet està portant a la Conselleria de bòlit. – va dir, encantat de la vida.
- Si? Perquè, professor? – va preguntar, sorpresa. En Dumbledore se la va mirar sorprès.
- No sabies que el teu amiguet està fent sortilegis cada dos per tres? I com que no consta que hi hagi cap Jill Thervey entre la comunitat bruixesca, els pobres treballadors no poden localitzar-lo amb exactitud – va dir, divertit com si expliqués un acudit. L’Amy va obrir la boca, al·lucinada. Va recordar les paraules d’en Jill “No la faré servir, tranquil·la”, “Uuuiii Jill… Uuuii el clatellot que et caurà!” va pensar amb els punys closos.
- Quina mena d’encanteris feia, professor? – va preguntar, amb la sensació que coneixia la resposta.
- Doncs de fet, si no fos perquè Hogwarts està protegida dels aparells muggles, (que aquí no poden funcionar), juraria que té una càmera oculta, seguiex el programa del curs… a distància – ho va dir com aquell qui res, però atent a la reacció de l’Amy. Ella s’anava encenent per moments. Ara entenia el perquè de les cartes! I ella l’havia ajudat a burlar la llei. Però això no era el que més la molestava: l’havia enganyat de mala manera. Ella havia sigut tan burra de creure’s-ho tot.
- Professor, és culpa meva. Jo li he estat explicant les classes per carta cada dia. La veritat és que no em pensava que practiqués – va disculpar-se l’Amy. Si l’expulsaven agafaria el tren amb els seus pares i almenys seria menys dolorós.
- Saps les conseqüències que pot arribar a tenir portar un pla com aquest? – va preguntar. L’Amy va fer que sí, encara que no en tenia ni idea. – No obstant, ara el mal ja està fet. Amy, has transformat a un muggle en un bruixot, de fet heu sigut tu i la vareta del senyor Ollivander els que li heu transmès poder, però això té molt mèrit.- va dir. L’Amy no sabia si fer veure que estava afalagada o expresar la seva incredulitat.
- I com ho hem fet?- es va decantar per la incredulitat.
- Com creus que ho has fet, Amy? – no va saber què dir. Va decidir callar. En aquell moment en Rob es desfeia de la vintena abraçada de la seva mare.
- Perdona, mare… l’Angie em deu estar esperant… - va intentar lliurar-se en Rob.
- L’Angie? No, rei. La teva germana es diu Amy i no t’està esperant perquè ella no… -
- No, mare. L’Angie és… L’Angie és… és la meva nòvia – va dir, tímidament.
- La teva nòvia!!! Ho has sentit, rei? El nostre Robbietó té nòvia! Quina il·lusió, fill meu! Anem-la a conèixer! – va dir la mare amb els ulls brillants. És increïble què pesades arriben a ser les mares de tan en tan… En Robbie es va posar molt vermell i va fer una ganyota de sofriment que va fer esclatar de riure a l’Amy i en Dumbledore es va posar a riure per sota el nas.
- Mare, deixa’l respirar d’una vegada! – va dir l’Amy.
- Tens raó, filla. Rei, anem a la nostra habitació – va dir la mare, agafant al pare per la corbata sensualment. L’Amy va sospirar.
- Com una cabra… - va dir. En Dumbledore semblava passar-ho més bé que mai. En Rob, visiblement cansat i destarotat va fer un gest de gratitud a l’Amy i va dir.
- Bona nit, Amy; bona nit, professor –
- Bona nit, Steewie – va dir l’Amy amb una rialla. El noi se la va mirar un moment amb les celles arrufades i va marxar discretament per l’escala de caragol.
- Perdoni, professor per… per aquest espectacle – va dir l’Amy.
- En absolut.- va respondre ell.
- Què m’estava dient? – va preguntar l’Amy.
- El que t’intentava dir abans és que ara que en Jill és un bruixot… hauria de venir a estudiar a Hogwarts. –
A l’Amy li va caure un gran roc al damunt quan en Dumbledore li va donar la notícia. Es va quedar sense saber com reaccionar. En Jill… l’havia transformat en un bruixot i ell vindria per compartir les seves experiències a Hogwarts. Increïble. Va marxar després de que el professor li digués “Bona nit”, donant a entendre que ell tampoc havia dormit gaire. Va baixar les escales i es va deixar guiar per les seves cames necessitades de descans. Anava tan distreta que no es va adonar d’una figura retallada en la claror de la lluna. Ella només sentia els seus passos, encara que algú la seguia de molt a prop. Va tornar a la realitat quan una mà li va agafar l’espatlla i una veu li va fer a l’orella “Bu!”. Aquell hauria sigut indiscutiblement el crit més penetrant i agonitzat que l’Amy hagués fet a la seva vida si no fos perquè la veu de la Sadie va fer:
- Silentio!
- Carai, Amy, sí que t’espantes fàcilment!- va dir la veu divertida de la Sadie. L’Amy la va mirar amb ràbia i li va deixar caure una pluja d’insults silenciosos, fent que la Sadie fes un somriure d’orella a orella. Va desfer l’encanteri.
- Cagu’m tu, Sadie – va dir l’Amy, enfadada.
- No siguis així! Era una brometa de no-res! – va dir la Sadie, intentant no riure.
- Osti, sí! No veus la gràcia que em fa? Una brometa de no-res, diu! Has vist l’hora que és? Ja em pots dir que coi feies desperta a aquestes hores pels passadissos – va dir, de mala lluna.
- Hi ha moltes coses de mi que no saps – va dir enigmàticament.
- Ni les vull saber! Estàs com una cabra, filla. – va repondre enèrgicament.
- Yeep! No t’envalis – va dir la Sadie.
Van arribar a la sala comuna després d’un viatge pel corredors deserts en silenci.
- Bona nit, Sadie – va dir, badallant.
- Bona nit! –
A l’Amy no li costà gens adormir-se. Li va semblar que només passaven dos minuts i es va despertar amb un munt de rialles que venien de la sala comuna. El sol brillava de mala manera quan va descórrer les pesants cortines. La sadie era l’únia que dormia, roncant destapada i l’amy va sospirar. Si algú l’hagués intentat convèncer que era la Sadie del tren, no s’ho hauria cregut.
Es va vestir ràpidament i va anar a veure què passava. Les escales del dormitori s’havien tornat una rampa relliscosa. L’Amy va perdre l’equilibri i va caure rodolant com un sac de patates. Les rialles van augmentar. L’Eyleen se li va acostar preocupada.
- Què passa Eyleen? – va preguntar, feta pols.
- Que un noi ha intentat entrar al dormitori de les noies – va dir. L’Amy va buscar amb la mirada al descarat que havia intentat pujar. I, de genolls, es va trobar amb aquells ulls verds que coneixia tant, aquell cabell tan bonic i aquell somriure entremeliat.
- ¡¡¡JILL!!!
Llegit 992 vegades
< Anterior capítol ||
Enviat el dia 06/01/2007 a les 00:50:40
Última modificació 06/01/2007 a les 00:50:40
Tots els capítols de Hi han moltes més històries per explicar que la del Harry Potter
< Anterior capítol ||
NOVA INFORMACIÓ!!
Ei, gent! Escolteu, que vaig estar rumiant molt i enso que com ara serà un any diferent, la història també serà diferent. És a dir, fins ara tot encaixava amb el primer llibre però a partir d’aquest capítol la història canviarà radicalment!! Espero que us agradi el canvi, i sobretot comenteu!
Per cert, el primer capitol de l’any li dedico novament a hermi_13 i aprofito per felicitar-te per la teva fanfic recent inaugurada!! Un petó!
Mentre ells eren al viatge pel pensiu, en Dumbledore es va ocupar d’assabentar-ne als pares, cosa que va fer que una mare histèrica el sermonegés per no haver parlat amb ells abans i per haver-los mantingut tan allunyats del seu fill. Li va recordar quantes hores d’esforç van caldre per a mobilitzar la policía i quantes hores havia passat sense dormir amb el telèfon a la falda, atenta per a qualsevol trucada. Li va recordar el preu de les til·les i els calmants. Li va recordar el descens de les notes de l’Amy i la quantitat de pèl excessiva que li havia caigut al seu marit. I en Dumbledore havia aguantat la mirada impassible. Quan ells sortien del pensiu, en Dumbledore s’excusava una vegada més a la mare, que s’havia fet malbé les ungles de tant mossegar-les i a un pare que estava més blanc que els paper.
- Li repeteixo que no teniem la informació abans, en Robbie era un noi muggle fins que va quedar afectat pel sortilegi, per tant no el teniem fitxat a l’escola des que va nèixer, que és el que passa normalment amb els nostres alumnes. Li van reconstruïr la memòria i no ens va saber dir ni com es deia.- deia, amb serenitat.
- I com van saber el seu nom, doncs? – va preguntar la mare amb un to una mica massa alt. En Dumbledore va fer una rialleta.
- Perquè vosté és especialment eficient a l’hora de marcar la roba dels seus fills – va respondre afablement. La mare es va posar vermella.
- Ai, sí, és veritat… És que abans ho perdien tot, sap… Perdoni – va dir avergonyida.
- No s’ha de disculpar, va ser molt útil. Sap que pensaven posar-li Steewie, com al seu guaridor? No sap la cara de desil·lusió que va fer en veure les etiquetes, i quan vaig entrar a veure’l estava fent un sortilegi per a canviar-les- va dir en Dumbledore, notablement divertit. La mare va fer una rialleta.
- Steewie! Quina barbaritat… - va dir la mare, horroritzada. Llavors l’Amy va començar a riure descontroladament. Els pares van fer un bot, i la mare es va girar amb els ulls molt oberts i la mà al cor.
- La mare que et va… - va començar – ROB! – es va aixecar i va llençar la cadira per terra, es va tirar als braços del noi alt i esprimatxat que feia una cara indescrivible.
- Quant de temps… com hem patit… Déu meu, gràcies! Déu meu… - deia entre sanglots. El pare s’havia quedat a la cadira, mirant l’escena i esperant el seu torn. Quan aquest va arribar, el que va costar va ser que acabés. L’amy se sentia, per primera vegada, com una intrusa entre la seva família. En Dumbledore se’n va adonar.
- Amy, vine un moment, siusplau… Et volia comentar un assumpte. Escolta, el senyor Ollivander em va dir que t’havia venut una vareta… cert? – va preguntar.
- Cert, professor. Per què ho diu? – a l’Amy li van començar a suar les mans, intuïa on volia anar a parar el professor Dumbledore.
- És curiós, em va dir que va anar-hi amb un acompanyant… que també es va comprar una vareta. És cert això? – va preguntar distretament. L’Amy es va sentir acorralada.
- Sí… professor – va dir, mirant al terra.
- Sap que aquella vareta que li va vendre al seu acompanyant no és una vareta normal i corrent, oi? – va preguntar. L’Amy se sentia cada cop més petita, més incòmode.
- Sí, professor – va dir amb una veu delatadorament culpable. El director se la mirava a través de les ulleres de mitja lluna.
- El que més em va sobtar va ser que aquest acompanyant seu no fos a la llista d’alumnes… com va dir que es deia…? Ah, sí! Jill Thervey, potser? – va dir teatralment en Dumbledore. L’Amy se sentia com si l’haguéssin enxampat infraganti, sense cap excusa, sense cap defensa. Va entreobrir la boca
- Sí – va dir imperceptiblement
- Amy, com pot ser que deixéssis que un noi muggle es comprés una vareta tan poderosa? – va preguntar. No ho va dir amb retret, simplement com si li semblés curiosament divertit. L’Amy va remugar.
- Perdona, què ha dit? – va preguntar en Dumbledore – M’estic fent vell i… -
- He dit que en Jill s’hauria comprat la vareta encara que jo ho hagués impedit. És més llest que la gana, el noi – va dir amargament l’Amy. En Dumbledore va fer un ampli somiure.
- La veritat és que han sigut molt divertits els darers dies. El teu amiguet està portant a la Conselleria de bòlit. – va dir, encantat de la vida.
- Si? Perquè, professor? – va preguntar, sorpresa. En Dumbledore se la va mirar sorprès.
- No sabies que el teu amiguet està fent sortilegis cada dos per tres? I com que no consta que hi hagi cap Jill Thervey entre la comunitat bruixesca, els pobres treballadors no poden localitzar-lo amb exactitud – va dir, divertit com si expliqués un acudit. L’Amy va obrir la boca, al·lucinada. Va recordar les paraules d’en Jill “No la faré servir, tranquil·la”, “Uuuiii Jill… Uuuii el clatellot que et caurà!” va pensar amb els punys closos.
- Quina mena d’encanteris feia, professor? – va preguntar, amb la sensació que coneixia la resposta.
- Doncs de fet, si no fos perquè Hogwarts està protegida dels aparells muggles, (que aquí no poden funcionar), juraria que té una càmera oculta, seguiex el programa del curs… a distància – ho va dir com aquell qui res, però atent a la reacció de l’Amy. Ella s’anava encenent per moments. Ara entenia el perquè de les cartes! I ella l’havia ajudat a burlar la llei. Però això no era el que més la molestava: l’havia enganyat de mala manera. Ella havia sigut tan burra de creure’s-ho tot.
- Professor, és culpa meva. Jo li he estat explicant les classes per carta cada dia. La veritat és que no em pensava que practiqués – va disculpar-se l’Amy. Si l’expulsaven agafaria el tren amb els seus pares i almenys seria menys dolorós.
- Saps les conseqüències que pot arribar a tenir portar un pla com aquest? – va preguntar. L’Amy va fer que sí, encara que no en tenia ni idea. – No obstant, ara el mal ja està fet. Amy, has transformat a un muggle en un bruixot, de fet heu sigut tu i la vareta del senyor Ollivander els que li heu transmès poder, però això té molt mèrit.- va dir. L’Amy no sabia si fer veure que estava afalagada o expresar la seva incredulitat.
- I com ho hem fet?- es va decantar per la incredulitat.
- Com creus que ho has fet, Amy? – no va saber què dir. Va decidir callar. En aquell moment en Rob es desfeia de la vintena abraçada de la seva mare.
- Perdona, mare… l’Angie em deu estar esperant… - va intentar lliurar-se en Rob.
- L’Angie? No, rei. La teva germana es diu Amy i no t’està esperant perquè ella no… -
- No, mare. L’Angie és… L’Angie és… és la meva nòvia – va dir, tímidament.
- La teva nòvia!!! Ho has sentit, rei? El nostre Robbietó té nòvia! Quina il·lusió, fill meu! Anem-la a conèixer! – va dir la mare amb els ulls brillants. És increïble què pesades arriben a ser les mares de tan en tan… En Robbie es va posar molt vermell i va fer una ganyota de sofriment que va fer esclatar de riure a l’Amy i en Dumbledore es va posar a riure per sota el nas.
- Mare, deixa’l respirar d’una vegada! – va dir l’Amy.
- Tens raó, filla. Rei, anem a la nostra habitació – va dir la mare, agafant al pare per la corbata sensualment. L’Amy va sospirar.
- Com una cabra… - va dir. En Dumbledore semblava passar-ho més bé que mai. En Rob, visiblement cansat i destarotat va fer un gest de gratitud a l’Amy i va dir.
- Bona nit, Amy; bona nit, professor –
- Bona nit, Steewie – va dir l’Amy amb una rialla. El noi se la va mirar un moment amb les celles arrufades i va marxar discretament per l’escala de caragol.
- Perdoni, professor per… per aquest espectacle – va dir l’Amy.
- En absolut.- va respondre ell.
- Què m’estava dient? – va preguntar l’Amy.
- El que t’intentava dir abans és que ara que en Jill és un bruixot… hauria de venir a estudiar a Hogwarts. –
A l’Amy li va caure un gran roc al damunt quan en Dumbledore li va donar la notícia. Es va quedar sense saber com reaccionar. En Jill… l’havia transformat en un bruixot i ell vindria per compartir les seves experiències a Hogwarts. Increïble. Va marxar després de que el professor li digués “Bona nit”, donant a entendre que ell tampoc havia dormit gaire. Va baixar les escales i es va deixar guiar per les seves cames necessitades de descans. Anava tan distreta que no es va adonar d’una figura retallada en la claror de la lluna. Ella només sentia els seus passos, encara que algú la seguia de molt a prop. Va tornar a la realitat quan una mà li va agafar l’espatlla i una veu li va fer a l’orella “Bu!”. Aquell hauria sigut indiscutiblement el crit més penetrant i agonitzat que l’Amy hagués fet a la seva vida si no fos perquè la veu de la Sadie va fer:
- Silentio!
- Carai, Amy, sí que t’espantes fàcilment!- va dir la veu divertida de la Sadie. L’Amy la va mirar amb ràbia i li va deixar caure una pluja d’insults silenciosos, fent que la Sadie fes un somriure d’orella a orella. Va desfer l’encanteri.
- Cagu’m tu, Sadie – va dir l’Amy, enfadada.
- No siguis així! Era una brometa de no-res! – va dir la Sadie, intentant no riure.
- Osti, sí! No veus la gràcia que em fa? Una brometa de no-res, diu! Has vist l’hora que és? Ja em pots dir que coi feies desperta a aquestes hores pels passadissos – va dir, de mala lluna.
- Hi ha moltes coses de mi que no saps – va dir enigmàticament.
- Ni les vull saber! Estàs com una cabra, filla. – va repondre enèrgicament.
- Yeep! No t’envalis – va dir la Sadie.
Van arribar a la sala comuna després d’un viatge pel corredors deserts en silenci.
- Bona nit, Sadie – va dir, badallant.
- Bona nit! –
A l’Amy no li costà gens adormir-se. Li va semblar que només passaven dos minuts i es va despertar amb un munt de rialles que venien de la sala comuna. El sol brillava de mala manera quan va descórrer les pesants cortines. La sadie era l’únia que dormia, roncant destapada i l’amy va sospirar. Si algú l’hagués intentat convèncer que era la Sadie del tren, no s’ho hauria cregut.
Es va vestir ràpidament i va anar a veure què passava. Les escales del dormitori s’havien tornat una rampa relliscosa. L’Amy va perdre l’equilibri i va caure rodolant com un sac de patates. Les rialles van augmentar. L’Eyleen se li va acostar preocupada.
- Què passa Eyleen? – va preguntar, feta pols.
- Que un noi ha intentat entrar al dormitori de les noies – va dir. L’Amy va buscar amb la mirada al descarat que havia intentat pujar. I, de genolls, es va trobar amb aquells ulls verds que coneixia tant, aquell cabell tan bonic i aquell somriure entremeliat.
- ¡¡¡JILL!!!
Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)
ralau Enviat el 06/01/2007 a les 19:43:24 #13960 uoooo el jill bruixot! xDDD ja vesss quin xaval com la lia jajajaja
esta molt be! continua rapid ;)
ivi_potter Enviat el 06/01/2007 a les 21:58:35 #13961 He escrit 1 fanfics amb un total de 8 capítols jejej! mb! per fi s bruixot! xDDD tava claru! wnu el kapi sta mol i mb ;))
llegiu [[ Els Potter ]] !!!
Granger_sellés Enviat el 06/01/2007 a les 22:11:14 #13965 He escrit 2 fanfics amb un total de 14 capítols Hola! i perdona'm pe rno haver-te comentat gaire.... però no pateixis!! que mel's he llegit tots!!!!! està genial!!! hahaha hohohoho hehehe
apa siau! i no tardis, eh? ;D
Liquació Enviat el 06/01/2007 a les 22:24:14 #13966 Jajajaj! Quin capitol!! Al pobre home se li cau una quantitat de pél excessiva, com a la filla de la del bus! Quina mare que te la pobre Amy... la compadeixo. ;)
I ja era d'esperar que el Jill acabaria a Hogwarts!! Bieeen! Pero, com ha dit ralau, com la lia el noi.. jajaj
Esta super bé, continua així. Ah! i em sembla molt bé el proposit d'any nou que has fet a la teva historia, aixo de no ambientar-la en Harry Potter, crec que ho faràs igual de beeeee!!!!!!!!
hermy potter Enviat el 07/01/2007 a les 12:47:13 #13978 k wai esta mul b!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
kb kb en Jill es bruixot !!!!!!!!!!!!!!!
esta molb kontinua aviat plis
hermi13 Enviat el 07/01/2007 a les 20:23:20 #13984 He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols wapixima¡¡ esta super be¡ que way ! jiji m'ha agradat moltissim! i el JIll bruixot ? genial!!!
el dumbledor tan bo com sempre!!! la mare.... k pesades je pero graxies a ella an pugot posarli un nom com deu mana jaja i coma agafat al pare ^.^ ui ui ui
moltes graxies x dedicarmel¡ sinf, snif ma fet molta ilu ¡¡et genial¡ i la meva ff es inagurtada pero may sera tan bona comla teva
Apropinquet Enviat el 09/01/2007 a les 19:04:08 #13995 weeeee! de conya! sí sí sí! el Jill està aquí!!! yeeeee ye! jo vull que la liin una mica per l'escola.... amb la Sadie i aquest parell serien imparables...... muahahahaha
apa continua aviat sisplau *.*
Laura*Malfoy Enviat el 20/01/2007 a les 21:28:13 #14070 He escrit 1 fanfics amb un total de 16 capítols AI deu! kin lio k es monta aki! jo ja mi perdu!
jejeje... sta de coña nena, un peto!
Liquació Enviat el 03/02/2007 a les 00:33:52 #14150 Sembla que ja estigui oblidada la historia... Continuala, que esta molt emocionant!
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 02/04/2008 a les 16:43:52 #16562 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Ja sé k fa mol temps k no scrius, pero si se tacudaix mirar els comentaris, continua la ff, que tinc unes ganes boges d saber k passara!
x cert la ff mencanta
Marta_ginny
PD Llegiu l meva ff: JULIE POTTER!!!!
Tooru Enviat el 04/09/2009 a les 17:40:38 #19522 Holaa!!!
Me le llegit tot i esta genial! Me quedat en l'intriga.
Continua aviat!