Enviat el dia 21/12/2013 a les 10:08:10
Última modificació 21/12/2013 a les 10:08:53
Tots els capítols de El dilema de la Bel·latrix
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Em dirigeixo cap a la Unitat d’Aurors. El passadís està desert. Tampoc hi ha ningú als despatxos. Arribo al meu i també està buit. És una cosa molt estranya.
Em poso a treballar, però quan encara no han passat ni cinc minuts, entra en Kingsley Shackelbolt.
-On eres? T’estem esperant per a començar el judici!
-Quin judici? Ah, el d’en Baptiste François! Ara baixo, senyor Shackelbolt.
-Molt bé.
Ordeno la paperassa de l’escriptori i baixo a la sala 10. Quan hi entro, m’assalta un torrent de records. És com l’aula de Pocions de Hogwarts, però en una versió reduïda i de sostres més alts.
Tinc reservat un lloc especial, a la primera grada; per haver estat jo qui va caçar-lo. Sec allà, sóc a la dreta de la Dolors Umbrigde, subsecretària adjunta del conseller.
-Felicitats, senyoreta Ferrer. Una gran feina, en caçar aquest assassí.
-Gràcies, senyora Umbrigde.
Aleshores entra en Baptiste, portat per dos demèntors. Està pàl·lid i demacrat, però en veure’m em dirigeix una mirada d’odi il·limitat, però barrejat amb alguna cosa més, que no sé determinar. Jo no m’acoquino i li torno una mirada serena i calmada, totalment indiferent, que deixa veure que m’és igual el que li passi a partir d’aquell moment.
En Percy Weasley, el secretari adjunt del conseller, enumera tots els càrrecs d’en Baptiste. La llista és interminable, està deu minuts parlant sobre les seves atrocitats. Hi ha coses tan terribles que m’horroritzo només de sentir-les; no puc ni imaginar-les. No entenc com va ser capaç de causar totes aquestes morts.
Quan per fi acaba, em diuen que expliqui exactament com el vaig atrapar. La veritat és que em sento bastant malament, si no fos pels altres cinc aurors (dos anglesos i tres francesos) jo hauria mort quan em va atrapar la primera vegada.
Hi accedeixo, i dic que si no explico el que vam fer des del començament, no s’entendrà el moment en què el vam atrapar entre els sis. Al final em diu que sí, quan jo afegeixo que seran un o dos minuts més, com a màxim tres.
Començo el relat, al principi em sento una mica cohibida, però després ja vaig agafant-li el gust a la cosa i li dono emoció. En el moment en què en Baptiste és a punt de matar-me, faig una petita pausa, puc sentir com tothom conté la respiració. Després dic que van arribar just a temps i tots fan un sospir d’alleujament. Quan acabo, em diuen que vaig ser molt valenta i que el fet d’haver-me tret aquella idea de la màniga quan estava en un moment tan precari té molt de mèrit; que és precisament el que diu d’algú si és bo raonant sota pressió.
Torno al meu lloc, tota vermella. No m’agrada que només se’m tingui en compte a mi quan va ser una cosa que sense els altres no hauria pogut fer. Però és clar, això va així: com que la idea genial se’m va acudir a mi i la vaig dur a terme jo, sóc la que el va caçar.
Un cop enllestida aquesta part, es procedeix a la condemna. Tothom està a favor de la cadena perpètua a Azkaban. No es discuteix més, els demèntors se l’emporten, però abans de que vagi a Azkaban se li concedirà un petit desig.
El conseller parla amb en Baptiste quan ell ja és a fora, per determinar el petit desig. Aleshores entra i em diu: “l’assassí vol parlar amb tu”.
Jo hi vaig, som en una sala on la única sortida és la porta, vigilada per tres aurors. A més, està insonoritzada. Quan entro, en Baptiste fa un somriure sardònic. Li han pres la vareta i no l’hi tornaran mai més.
-Veig que t’ho has passat bé, narrant com em vau capturar.
No li responc, només li dirigeixo una mirada encesa amb alguna cosa que està entre rancor i odi.
-I aquesta mirada? Jo no t’he fet res.
-Que no m’has fet res?! Mira, si tu consideres intentar violar algú, donar-li unes quantes pallisses i gairebé matar aquesta persona no fer-li res, aleshores hi estic d’acord.
-Mira, potser em vaig passar, però estava encegat per la ràbia. I que sàpigues que no et vaig voler violar en cap moment, només fer-ho amb tu... amb amor. Des de que et vaig conèixer estic enamorat de tu, Clara.
-No m’ho crec.
-Creu-t’ho o no, però jo sé que estic enamorat... i que el meu amor és aquí davant, mirant-me acusadorament, que és la persona que m’ha posat entre reixes. Si tu i jo mai tenim cap relació... serà una relació d’allò més excitant, ja que serà un amor prohibit, Clara.
-Tu i jo mai tindrem res més que un llarg odi i una curta amistat.
Estic lívida de ràbia, aquest brètol m’està posant dels nervis. Vaig cap a la porta, però ell se’m posa davant.
-No tan ràpid, guapa. Primer em deus una coseta.
-Ah, sí? Quina? Potser te la dono o potser no, depèn del que sigui.
-T’he de robar un petó.
-Ah, no. Això sí que no. Ja m’has fet patir prou, Baptiste. No deixaré que et tornis a ficar en la meva vida. No pas un altre cop.
Aleshores em posa contra la paret i em fa un petó. Ple de ràbia, potser d’odi i tot. No entenc com es pot besar una persona a qui odies, però si algú fa bé això, és en Baptiste.
És un petó dels llargs. Quan acaba, li clavo una empenta que el tira per terra i vaig cap a la porta, però m’agafa d’un turmell, se’m torna a acostar i em puja la faldilla. Li dono una bufetada i marxo corrents d’allà.
Vaig cap a casa, on en Marc m’espera. Quan obro, el veig assegut al sofà, molt concentrat en un llibre. M’hi acosto sense fer soroll i li xiuxiuejo a l’orella: “Hola, Marc.”
Fa un bot i li cau l’entrepà obert a sobre del llibre, que es taca d’oli i de tomàquet.
-Clara! Mira què has fet!
-Ostres, ho sento! Tergeo.
Li faig un petó i sec al seu costat. Li explico tot el que ha passat amb en Baptiste, no em deixo res. Quan acabo, posa una cara molt seriosa.
-No t’has deixat cap detall, oi?
-No. T’ho he explicat tot de cap a peus.
-Vas ser molt valenta, Clara. I encara bo que vas tenir el seny de no enfrontar-te-li sola.
-Sí, en això tens raó. Si no hagués cridat els altres aurors, crec que se m’hauria carregat la primera vegada que em va atrapar.
-I només us va durar cinc dies, aquest cas? Llavors, com és que has estat una setmana de més fora?
-He anat a casa d’en David, un amic. Ens ho vam passar molt bé, fins i tot vam guanyar el concurs de duel de cant del poble on viu.
-M’alegro de que estigui bé. No et va regalar un diari d’amistat?
-Sí, encara el tinc. De tant en tant ens escrivim alguna cosa.
-Me’l pots deixar llegir? No és per tafanejar, però és que tinc curiositat per saber què us heu dit.
-Ah, sí, cap problema. No sé com hauria pogut aguantar la pèrdua d’en Cedric sense ell... i sense tu.
Trec el diari i veig que hi ha escrit una entrada nova. Sembla que estigués molt exaltat quan la va escriure, les lletres eren irregulars i estaven escrites amb molta pressa.
Ei, Clara!
Crec que ja he pres una decisió: em dedicaré professionalment al triatló. Realment m’agrada, i se’m dóna molt bé, ja ho vas veure, no? Aquell any vaig quedar segon en el campionat del món! Estic a la selecció espanyola, ens han triat a uns pocs per participar a les olimpíades del 2008, que es celebraran a Pequin. Bé, ja ens escriurem!
David
Carai! En David pot anar a les Olimpíades! És increïble, mai no hauria dit que arribaria tan lluny en el món de l’esport. Recordo que quan anàvem a primària, a vegades els nois es ficaven amb ell perquè era el més intel·ligent de la classe, li deien que no sabia divertir-se i que mai no trobaria cap noia. I mira ara! En lloc de ser advocat, o treballar de qualsevol altra cosa, és tri atleta! I dels bons!
L’estiu va passant ràpid, arriba el setembre i, amb ell, una desgràcia. Rebo una carta del pare en què em diu que he d’anar a Catalunya el més ràpid possible. Per cert, ja m’he tret el carnet d’aparetratge.
Hola, Clara;
Sóc jo, el pare. T’escric perquè és absolutament necessari que vinguis. Es tracta d’en Roc, no sé on és des de fa dies, només queda una setmana per començar el curs a Pirinë. Tot bé per Anglaterra? Has atrapat algun assassí en sèrie?
Bé, espero que vinguis aviat.
Amb afecte,
El pare Lluís.
Un cop rebuda la carta, començo a fer les maletes. He d'anar cap a Catalunya, és indispensable. He de trobar en Roc, si no, no sé què faré. En Roc és l'alegria de la casa, jo sóc més callada i no gaire moguda.
Em poso en camí just l’endemà al matí. Al migdia sóc a casa.
-Pare, mare!
-Clara, filla! Què tal?
-Molt bé. Em van acceptar al cos d’aurors, que bé. Me’n vaig alegrar molt.
-I com et va amb en Marc Roure?
-Ho sabeu?
-Sí, i tant. Ens ho va dir en David, i ja fa uns quants anys.
-Us ho va dir quan vam començar a sortir junts, no? A finals de tercer.
-No. Va ser per Setmana Santa, quan fèieu quart. I bé, com us va?
-Genial, la veritat. Ara estem vivint junts, ja en fa dos mesos, d’això.
-Carai, i encara no heu discutit?
-No pas per coses importants. Sí que hem tingut petites enganxades, per exemple, quan tots dos érem als equips de quidditch de la nostra residència, sempre deia que ens guanyarien i mai ho feien, per això feia veure que s’empipava.
-Ah, carai! Els jocs dels adolescents, oi, Lluís?
-Sí, i tant. Recordes aquella vegada que...
-...vas disfressar-te de vampir i feies veure que em volies mossegar? Tothom s’ho va creure!
-Ostres, va ser boníssim!
Llavors els pregunto quan va ser l’última vegada que van veure en Roc, em van dir que estava jugant amb un nou amic al jardí del darrere, quan els van cridar per sopar, ja no hi eren.
-Aquest nou amic és una mica sospitós. Podria haver-se endut ell en Roc.
-Però, per què? No té cap enemic, en Roc!
-Però jo sí, mare. Vaig empresonar un home que era l’ideal de molta gent. Potser algú se’n vol venjar... emportant-se una de les persones que més estimo: en Roc.
-Tens raó. Podrien fer-lo servir per parar-te un parany, no?
-I tant.
Just en aquell moment arriba una nota. Va dirigida a mi. L’obro, no és per alegrar-se’n. Com suposava, és per allò d’en Roc.
Clara Ferrer, la gran auror anglesa, s’ha quedat sense germà. Què pot fer per recuperar-lo? Doncs molt fàcil: venir demà a la plaça del poble a les 15:01, totalment PUNTUAL, sense un minut d’avançament... ni retard.
Fins llavors,
Michelle François
Ostres, no! La germana d’en Baptiste! És que no pararan de ficar-se en la meva vida, aquests malparits? Bé, caldrà trobar-se amb ella demà a les tres i un minut de la tarda a la plaça del poble.
Arriba el moment, a les tres en punt sóc al carrer que dóna a la plaça. Quan són les tres i un, hi entro. Ella també ho fa, amb en Roc. Sembla que en Roc hi va una mica per voluntat pròpia, potser el nen estrany l’ha convençut de fer-ho o està sota l’influx d’un malefici imperatiu, o potser... no és ell.
-I bé, ets tu, no, la Clara Ferrer?
-I tant que sóc jo, Michelle.
-Em pensava que eres més experimentada o imponent, no m’esperava pas una criatura de divuit anys tan poca cosa.
-Jo de criatura no en tinc res, i el ser ‘poca cosa’, com dius tu, m’ha salvat en més d’una ocasió.
La Michelle és una noia bastant alta, ampla d’espatlles com el seu germà. Té uns vint-i-cinc anys i és una versió femenina d’en Baptiste. Els mateixos ulls negres, els cabells rossos... és clavada a ell. I això em desperta molts records dolorosos.
-Ja ho veurem... Petrificus Totalus!
Esquivo pels pèls el malefici, anava bastant ben dirigit. Jo només em limito a esquivar i, si se’m presenta l’ocasió, contraatacar. La Michelle ben aviat s’afarta d’aquesta manera de fer meva.
-Ja deixaràs de ballar algun dia, bonica. Crucio!
L’evito amb un giravolt elegant. En Roc s’ho mira tot ben al·lucinat. La germana d’en Baptiste fa maleficis que ell no ha vist mai.
Llavors comença a fer-me maleficis de la mort, que també esquivo. Quan la Michelle es cansa i se’m presenta l’ocasió, li faig un Petrificus Totalus, però no l’arribo a tocar. Això la posa en guàrdia altra vegada.
El duel s’allarga molt, ella no es cansa i jo no rebo cap malefici; fins que un Animo Linqui encerta el seu blanc.