Escrit per Potter_grangerEnviat el dia 08/03/2016 a les 17:04:01
Última modificació 09/03/2016 a les 16:25:25
Tots els capítols de Abyss
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
La miro mentre puja a la pedra. Després hi pujo jo. M’arrepenja el cap a l’espatlla i jo la subjecto passant-li els braços pel pit. Tanquem els ulls. Quan els obro, la veig plorar. Faig que quedi de cara a mi i li asseco les llàgrimes. Somriu i m’abraça. Jo l’estrenyo, no la vull perdre. M’agradaria que no marxés, però sé que si es queda aquí acabarà malament. I és el que més por em fa… que no es recuperi, que acabi sent algú tan fosc i tancat que em faci fora del seu costat… o que passi alguna cosa pitjor.
La miro i baixem de la pedra. Entrellaçem una mà i ens posem a caminar pel voltant del llac. Anem fins al llindar del Bosc Prohibit i aleshores tornem fins al castell. Caminem en silenci, no ens cal parlar per a estar bé. I, molts cops, el silenci és molt menys incòmode que una frase mal dita o dita en un moment inoportú.
Arrepenja el cap a la meva espatlla. Aleshores l’abraço. Ens quedem a un costat de la porta per a no tallar el pas, però ens hi estem estona. Aleshores recordo el lloc que vaig trobar investigant pel castell. Ho vaig preguntar i em van dir exactament com entrar-hi. No va ser cap casualitat, que aquella porta fos allà.
Li agafo una mà i la porto cap al setè pis. Aleshores penso en l’amagatall perfecte per a nosaltres dues i passo per aquell passadís tres cops: tres anades i tres tornades. Ho faig amb els ulls tancats. Quan els obro, veig la porta. Somric i l’obro. És un lloc fantàstic!
-Com ho has trobat, això, Abyss?
-Un dia estava investigant i vaig trobar una porta com aquella per casualitat. Vaig preguntar a la gent de la residència i em van dir que és la Sala de la Necessitat i com s’hi entra, exactament.
-Ostres! És increïble! M’encanta, Abyss! M’agradaria no marxar, quedar-me aquí amb tu… i que no ens trobessin mai.
-Shayla… has de marxar. Necessites estar a prop del teu germà. És l’única família propera que et queda.
-Ho sé. A veure si el puc convèncer perquè el proper curs vingui a Hogwarts. Si no… Ja veuré què faré. Suposo que segons com estigui…
-Tu passa el temps que calgui amb ell. És el que t’anirà millor. Ja ho has dit, jo ja sabré espavilar-me.
Amb llàgrimes als ulls, fa que sí amb el cap. Li somric, però jo també tinc ganes de plorar. Intento contenir-me, el millor que puc fer per ella és intentar que em vegi bé, que no sàpiga que, marxant, s’enduu una bona part de mi.
-Abyss… -murmura-. Estàs bé?
-Sí. Tu tranquil·la, Shayla. Pots marxar perfectament, no em passarà res.
Ella sap quan no estic bé, però ara l’hi vull amagar sigui com sigui. L’abraço i l’estrenyo contra el meu cos. Noto com s’arrepenja a la meva espatlla i es posa a plorar. Sé que no vol marxar, però alhora també vol estar amb el seu germà.
-Shayla, no ploris. No has de plorar.
Ens deixem anar. És tard. Ja ha passat l’hora de sopar, però cap de nosaltres dues té gana. Anem a la nostra sala comuna. Un cop allà, sec en una butaca a la vora del foc i em poso a plorar. Trec tot el que he amagat a la Shayla, tot el que no he volgut que ella veiés. De sobte, noto una mà en una espatlla.
-Abyss, què et passa?
-Frank… Jo… La Shayla marxa. No vull que marxi, però… Sé que és el millor per a ella.
-Per què? Què ha passat? Us heu barallat?
-No, no. No té res a veure amb això. Ha d’estar amb el seu germà… És l’única família que li queda. No sap res del seu pare, i la seva mare… va morir. És normal que vulgui marxar i estar amb ell.
-Sí, suposo. Però tu no vols que marxi, oi?
-En realitat no. Però també sé que, si es queda, res anirà bé. Prefereixo estar uns mesos lluny d’ella i que torni recuperada… que tenir-la al costat i que vagi empitjorant.
-Què li passa? Té alguna malaltia, o…?
-Ha de ser depressió. Però deixem de parlar-ne, sisplau… Només aconsegueixo posar-me més trista.
M’aixeco i abraço en Frank, que se sorprèn i, a continuació, m’abraça. M’arrepenjo a la seva espatlla i començo a plorar. Després, quan me’n deixo anar, m’agafa per les espatlles i em mira als ulls.
-Li amagaves que no vols que marxi, no?
-Sí. Se sentiria fatal si ho sabés.
-No li has d’amagar una cosa així… Si ho descobreix, encara se sentirà pitjor.
-Ja, però… No vull que marxi amb aquest sentiment. Ho has d’entendre…
-Ho entenc, però amagar-li les coses no li acabarà fent cap bé. Li has de dir això.
-No. Ara no. L’hi diré, però més endavant. Després que torni. Si ho sabés ara, tot aniria pitjor.
-Està bé. Confio en tu. No la conec, suposo que tu saps què serà millor...
Unoi Enviat el 08/03/2016 a les 19:53:55 #26720 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Quin drama! I encara serà pitjor quan la Shayla vegi que l'Abyss està pitjor del que sembla... estic totalment d'acord amb en Frank! M'ha agradat la metàfora "que no sàpiga que, marxant, s’enduu una bona part de mi." Quina situació... pobres :/
Per cert, se t'ha colat una "y" a la primera línia :)
Potter_granger Enviat el 09/03/2016 a les 16:37:03 #26721 He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols Sí, hi ha un bon drama muntat aquí. L'Abyss també està malament, de fet, pitjor del que ella mateixa vol reconèixer. Hmm, en Frank té raó, sí. Ah, la metàfora... Sí, bé... No és un concepte nou. Ja l'utilitzaven al Barroc. Ve del neoplatonisme.
Ups, la "y"! Ja ho he arreglat. És que ara escric també bastant en castellà i he de vigilar o, per inèrcia, ja l'escric en lloc de la "i".