La Crònica dels Tres Germans - 7: L'Odissea (p.II)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 30/12/2013 a les 09:00:28
Última modificació 30/12/2013 a les 09:00:28
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


7: L'Odissea (p.II)

 

Quan la Leigh es va despertar estava estirada al sofà de la seva sala d'estar, però els policies havien desaparegut, i la seva mare i els seus germans també. Al seu costat hi havia el James, assegut.

—Ei, ja s'ha despertat —va informar el James.

—No em feu mal siusplau! Què voleu? —va fer la Leigh, esverada ara que havia despertat—. On és la meva família?

—De moment —va dir l'Hermione amb una veu suau i tranquil·litzador, que ja tornava a estar amb una tassa de te—. Volem que et beguis això i et tranquil·litzi's. No som dolents, ni malvats. Als policies els hem hagut de fer marxar, sense fer-los cap mal, evidentment. I els teus germans i la teva mare són al llit , dormint. I d'aquí a poc hi podràs anar tu també. 

—Com heu fet que anessin a dormir? —es va preocupar la Leigh.

—Els he modificat la memòria —va explicar l'Hermione, i en veure la cara que posava la Leigh va afegir de seguida—. Tranquil·la, només han oblidat aquest petit incident d'avui, igual que els policies, que creuen que han vingut però que tu no recordes res de qui ni com era el James. 

La Leigh va agafar la tassa que li allargava l'Hermione, amb mans tremoloses, però no se la va prendre; estava massa espantada.

—Si no em penseu fer mal… què hi feu, aquí? —va dir només.

—Estic ficat en un bon merder, Leigh —va sospirar el James, ara que veia que a la Leigh ja no li semblaven tan hostils—. Abans t'he explicat que la comunitat màgica està ben amagada i que ningú no ha de saber de la nostra existència… i diguem que quan ha sortit per les notícies tot això de la secta se'ns n'ha anat el secretisme en orris. 

—La màgia no existeix —va murmurar la Leigh mirant a l'infinit, més per convèncer-se ella mateixa que per una altra cosa—. Estic al·lucinant…

Aleshores l'Hermione va apuntar la vareta cap a la llar de foc buida del menjador, i s'hi va encendre un foc. Després, va fer que una tetera de llet levités suaument fins al costat de la Leigh i li vertís una mica de llet a la tassa.

La Leigh s'ho va mirar tot amb els ulls oberts i, per fi, va fer un glop de la tassa de te. Semblava que per fi els estava creient.

—Aleshores… —va murmurar—. Tot el que tu m'has explicat abans és cert, i… jo t'he ficat en problemes greus.

—Et perdono —va dir el James amb un somriure—, però sí. Com m'enxampin em faran fora de l'escola i em trencaran la vareta i s'haurà acabat la màgia per a mi. 

La Leigh va beure de la seva tassa un altre cop i va assentir.

—Em sap greu…. Et… et… et puc ajudar en alguna cosa?

—Bé —va assentir el James, mentre el Harry i l'Hermione els miraven i el deixaven fer, tal com havien acordat mentre la Leigh estava inconscient—, estem intentant esborrar el meu rastre de tot això, perquè si no se'm caurà el pèl, però ho hem de fer de pressa. He vist que el meu nom no sortia a la premsa però… qui el sap? Amb qui has parlat sobre això d'avui?

—Primer a la policia… —va dir la Leigh sense dubtar—. A Scotland Yard, primer a la dona que hi havia a recepció. Després un home m'ha fet unes preguntes…

—Com es deia?

—Agent Matkin —va dir la Leigh convençuda—. No sé com em recordo d'això…

—No t'espantis, però dins el te hi ha una poció per dir la veritat —va explicar-li el James amb cara de disculpes—. Però no t'enfadis; et juro que no et preguntarem res personal. És només per aclarir les coses més de pressa perquè anem contrarrellotge. 

La Leigh va fer un sospir de resignació.

—Així doncs, la dona de recepció, un tal agent Matkin, els tres policies que eren aquí… la teva mare i els teus germans, suposo?

La Leigh va assentir.

—Molt bé, haurem d'anar a Scotland Yard, doncs… —va rumiar el Harry per darrere d'ells—. Necessitaríem recuperar les cartes del James. A la de l'escola hi ha el seu nom. Ens les pots donar, Leigh?

La Leigh va fer que no amb el cap.

—Se les han quedades a comissaria de proves. Ai, James, em sap molt greu…! Ho dic de debò!

—Ja ho sé; no pots dir mentides —va somriure el James—. A mi també em sap greu haver-te ficat en tot això.

Es va aixecar del sofà i es va mirar el Harry i l'Hermione.

—Ja podem marxar, no? —va dir el James—. Crec que… crec que podem confiar que la Leigh no dirà res sobre els bruixots…

—No, no diré res... —va dir la Leigh.

El Harry i l'Hermione es van mirar. Si ho deia sota els efectes del veritasèrum, semblava que podien confiar el ella…

—… però si no et fa res, James, preferiria que m'esborréssiu això de la memòria, si es pot —va acaba de dir la noia, per sorpresa de tots, pel que semblava fins i tot per sorpresa d'ella mateixa, ja que es va tapar la boca amb la mà quan ho va haver dit.

El James es va girar molt estranyat. De vertat algú podia voler que li esborressin els records?

—Leigh? —va preguntar—. Et vols oblidar de mí?

—Sí —va dir la Leigh, i va tornar a fer una ganyota—. Perdó, no pretenia que sonés tan sec. Però… sí, ho prefereixo. He estat molt bé aquests dies amb tu, però haver-te fet això, saber que la màgia existeix sense poder compartir-ho amb ningú, sense conèixer a ningú més que en faci, ni formar-ne jo part, però tot i així saber el gran secret… Ho sento, però això em sobrepassa. Ha estat un dia horrible, d'aquells que t'agradaria anar-te'n al llit i llevar-te l'endemà sense que hagués passat res… podeu fer que això no hagi passi? Al meu cervell no, almenys? No vull haver de passar-me tota la vida mentint als meus i dissimulant… no puc fer-ho.

I el James ho va entendre. Per un moment havia pensat que la seva relació podia continuar des d'on ho havien deixat, però… era injust per a la Leigh, i més quan no ho volia.

—Em sap greu, James —va repetir per enèsima vegada, mirant el terra—. De veritat que m'agrades molt. És només que és massa per a mi. Només vull anar al llit i que quan desperti no hagi passat res...

 

*   *   *

 

Tots tres van sortir de la casa en silenci. El James se sentía una mica contrariat. Havien deixat la Leigh adormida al sofà, i no recordaria haver vist el James en l’última semana; ara ell tornava a ser simplement “el noi de correus”. 

—Em sap greu, James —va tenir el detall de dir-li el seu pare—. Semblava una noia molt maca.

El James es va encongir d’espatlles.

—Bé, una cosa feta —va dir—. Ens hem desfet del meu rastre a casa de la Leigh… Haurem d’anar a Scotland Yard?

—No només això —va rumiar el Harry—. Haurem de robar a Scotland Yard. No poden tenir les teves cartes.

La pluja començava a remetre. El James va mirar-se el rellotge, era la una de la matinada. No devia haver-hi gaire gent a aquelles hores, només els policies del torn de nit. Però els dos polis que sabien el seu nom no hi serien ja, segurament, així que els haurien d’anar a buscar a les seves cases… El James s’estava marejant. Estava completament al·lucinat que el seu pare i l’Hermione ho portessin tan bé. Era el seu pa de cada dia, o què?

—Val, a veure, el que se m’acudeix seria entrar-hi amb sortilegis mimetitzadors o la capa d’invisibilitat —va fer el Harry—, però la tinc a la feina i no vull entrar a la Conselleria perquè amb el merder que hi ha em posaran a fer alguna cosa… I igualment, Scotland Yard és molt gran, no sé com podrem trobar les cartes…

—Jo sí —va dir el James—. Tinc una brúixola, me la va donar l’Oracle de Delfos… amb allò segur que ho puc trobar… I si no pots entrar a la Conselleria li haurem de demanar la seva capa a l’Albus.

—Jo encara tinc veritasèrum per preguntar a algún policia les direccions de l’agent Atkins i la dona de recepció —va explicar l’Hermione—. Podríem tancar el vestíbul, no deixar que entrés ni sortís ningú, fer les averiguacions mentre el James busca les cartes i esborrar-los la memoria als del vestíbul quan marxem.

—Em sembla bé —va dir el Harry, netejant-se les ulleres.

—Espereu, espereu, que em sembla que el meu nom ha sortit aquí enmig molt despreocupadament —els va tallar el James—. He d’anar a robar jo sol?

—L’Hermione i jo estarem envoltats de policies furiosos a qui haurem de petrificar abans no passi res —li va fer entendre el Harry—. No és que em faci gaire gràcia, però és l’única manera factible que veig… és clar que segurament et trobes amb portes barrades i no pots fer màgia… ah, té.

El Harry es va treure una mena de navalla suïssa de la butxaca i li va donar al James.

—M’ho va regalar el Sirius —li va explicar—. Amb això podràs obrir qualsevol pany o ferrallat.

—Llavors… ara anem a casa?

—Sí, anem per munició.

Van desaparetre i aparetre de nou a la Plaça Grimmauld. L’Hermione els va esperar fora mentre ells dos entraven a la casa a agafar el que necessitaven. Al James se li estaba fent la nit completament surrealista. Era com anar a fer malifetes amb el seu pare, l'auror, i la seva tieta, la perfecta. Però ara ja tenia el pilot automàtic posat i no es plantejava res, només anava fent. 

La casa era a les fosques, la seva mare i els seus germans ja devien dormir.

—Li he dit a la teva mare que ens quedaríem tots dos fins tard ajudant a la Conselleria —li va explicar el Harry entre murmuris—. Com tens l’estómac?

—Millor —va pensar el James, tot i que el va notar extremadament buit.

—Vols que agafi alguna cosa per menjar? —va murmurar el Harry—. Per a tots tres, en realitat, perquè no sé a quina hora podrem tornar.

—Volen els amos que el Kreacher els prepari uns entrepans?

Al Harry i el James gairebé els va donar un atac de cor.

—Kreacher! —va exclamar el Harry—. No t’acostis tan silenciosament quan és fosc!

—Al Kreacher li sap greu, amo —es va disculpar l’elf—. El Kreacher només pretenia ajudar…

—Tres entrepans serien perfectes Kreacher —va assentir el James, i el Kreacher se’n va anar cap a la cuina.

El Harry i el James es van posar a pujar les escales mirant de no fer soroll. Van parar primer a la l’habitació del James i aquest va agafar la brúixola de la seva tauleta de dormir. Després van seguir fins a l’habitació de l’Albus. El Harry va dir-li al James que anava a parlar amb la Ginny i el va deixar allà.

Com ja havia fet algunes vegades abans, el James es va acostar fins on l'Albus dormia plàcidament i li va tapar de seguida la boca amb la mà. Instants despres, el seu germà patalejava amb els ulls com plats.

—Gwendolyn, sóc jo, tranquil! —va murmurar el James—. No t'espantis, però necessito que no facis soroll.

—Però es pot saber què…? —va començar a renyar-lo l'Albus fins que el James el va parar.

—Shhh! Gwen, necessito que em deixis la capa d'invisibilitat.

—Ni de conya —va dir l'Albus i es va tornar a tapar amb els llençols.

—Ehhh! —va fer el James—. Que la necessito!

—Per què? Per regalar-la a algú un altre cop? —es va mofar l'Albus—. He dit que no i és que no! A més, el papa em va fer prometre que no te la deixaria més!

Aleshores el Harry va passar per davant de la porta oberta, mentre ja baixava de nou cap al vestíbul, i va fer dos copets al llindar de la porta.

—Albus, la capa —va dir només, i va baixar les escales.

—Estàs amb el papa? —es va sorprendre el noi.

—Sí —li va dir el James—. Estem… estem ajudant la Conselleria amb això de la llei de secretisme.

—Uf, sí, quin merder —va admetre l'Albus—. Però escolta, el papa no es va comprar fa res una altra capa i la té a la Conselleria? Per què no agafeu aquella, si la necessiteu?

Cony de marrec, va pensar el James. L'acabo de despertar i ja està fent deduccions? No en tenia prou amb la Leigh, ja? Va mirar el rellotge. Merda, quines ganes tenia d'agafar el llit… però havia d'acabar allò. I ho havia de fer ràpid.

—Mira, Al… —va dir, oblidant-se de dir-li per un nom de noia—. Necessitem la capa urgentment. T'ho explicaré, d'acord? Et prometo que demà t'ho explico. Però necessito la refotuda capa. Siusplau.

I l'Albus, sorprès per aquella súplica, va llevar-se, va obrir el seu bagul, va remenar-hi una mica, i en va treure la tela platejada que conformava la capa. La va donar al James, que la va prendre amb mans tremoloses.

—De què tremoles? —va preguntar l'Albus, sospitós—. De fred? De por? O de nervis?

El James, que ja era al llindar de la porta, va fer un sospir i va respondre:

—Tan de bo només fos una d'aquestes…

 

*   *   *

 

Havia passat mitja hora i el James, el Harry i l'Hermione eren dins d'un cotxe muggle aparcat davant d'Scotland Yard, la comissaria principal de Londres, mentre s'acabaven els seus entrepans eixoplugants de la plugeta que encara queia. 

Mentre el Harry i l'Hermione acabaven d'ultimar els plans per irrompre a la comissaria, el James encara es feia creus de la naturalitat amb què el Harry s'havia ficat en un cotxe que no era seu simplement per resguardar-se de la pluja. D'acord que no era un robatori perquè no se l'emportaven enlloc, i que el deixarien net i exactament com l'havien trobat, però tot i així, el James no trobava que allò estigués del tot bé, i el sorprenia el fet que semblava ser l'únic dels tres que tenia una mica de remordiments. És que no tenien cap mena d'ètica, quan es tractava de salvar el cul a algú? No era que es queixés, al contrari, que els estava molt agraït, però d'alguna manera notava que aquell no era el comportament normal del seu pare i la tieta Hermione. L'havien tractat com si allò de descobrir la Comunitat Màgica fos una cosa que podia passar a qualsevol. El seu pare l'havia escridassat una mica, sí, però no tant com altres vegades per coses molt menys importants. I la tieta des del primer moment l'estava tractant tan comprensivament per ser ella que se'n feia creus.

En fi. Aquell no era el moment per pensar en tot allò, sinó de preparar-se. O sigui, entraria a robar al lloc amb més policies del país. I ho faria sol. Merda, estava nerviós, molt nerviós. El pitjor era que si el pillaven no podria fer màgia perquè la Conselleria es preguntaria ipso-facto què feia un menor d'edat fent màgia a Scotland Yard a les dues de la matinada. Si l'enxampaven amb les mans a la massa, hauria d'esperar que els gran s'adonessin del que passava i intervinguessin. L'altra problemàtica era que dins d'Scotland Yard ja es trobessin amb gent de la Conselleria que anessin a fer el mateix que ells, és clar: a buscar les proves que hi havia allà per a) evitar que sortissin més a la llum i b) saber d'on coi havien sortit aquelles cartes per buscar el culpable de tot allò. En aquell cas ja podia anar tancant la paradeta.

—Preparat, James? —el va fer sortir dels seus pensaments el Harry.

—Ahà —va fer el James, empassant saliva.

Tots tres van obrir les portes del cotxe i van sortir a l'exterior, el James ja amb la capa posada. 

—No em crec que estiguis nerviós —li va dir el Harry—. Segur que a Hogwarts en fas moltes d'aquestes.

—Hogwarts és Hogwarts —va recalcar el James—. Quan et pillen, te'n vas a fregar plats, o a judar a al Filch a netejar la sala de trofeus. No et foten a presó. No he anat mai a robar organismes oficials, coi!

—Ai, aquest jovent —va somriure-li el Harry a l'Hermione, mentre es dirigien a l'entrada d'Scotland Yard—. Nosaltres a la teva edat ja estàvem irrompent a la Conselleria i robant a Gringotts.

L'Hermione i el James van entrar a la comissaria, que tenia un vestíbul ben gran, i el James, sota la capa, de seguida va distingir la porta que donava pas a l'interior de l'edifici, així que es va col·locar al costat del llindar i s'hi va quedar ben quiet, però ningú no s'entrevanqués amb ell. 

Com que era de nit, no hi havia massa guàrdies. Un parell al costat de la màquina de cafès, fent-la petar tranquil·lament, una persona al taulell, i se sentia el soroll de dues o tres persones teclejant en ordinadors, però bastant més enllà i no se'ls veia. No semblava que de moment hi hagués irromput ningú de la conselleria, o tothom estaria petrificat o bé, si ja haguessin marxat, amb l'aire absent que li quedava a la gent quan se'ls modificava la memòria. 

L'Hermione s'havia dirigit al taulell i estava parlant ja amb el policia que l'estenia, i aleshores va entrar el Harry, que va donar un parell de llambregades al seu voltant i es va col·locar darrere l'Hermione, com fent cua. En el moment en què el policia del taulell es va donar la volta per buscar uns formularis que pretenia donar-li a l'Hermione, el Harry va ficar la mà a la bossa de mà de la seva cunyada i en va treure el seu moneder. L'Hermione, que es va girar de cop, es va posar a xisclar i a assenyalar el Harry.

—M'acaba de robar! Parin-lo, parin-lo!

Aleshores va haver-hi un revombori, i el guàrdia que era més a la vora de la porta li va barrar el pas al Harry, quan aquest s'hi havia dirigit amb l'intenció de fer veure que fugia, i va tancar la porta amb un cop perquè no escapés. El Harry va canviar de direcció però un altre policia el va intentar agafar; no va importar, la part bona era que el de la porta principal havia tancat aquesta amb clau, i ja no podia entrar ni sortir ningú de l'edifici a través del vestíbul.

Quan el Harry i l'Hermione van treure les varetes, el James va saber que era moment d'escapolir-se cap a l'interior de l'edifici. Així que sense que ningú no ho notés, va obrir la porta que tenia al costat i la va tancar darrere seu. Es va assegurar que la capa el tapava completament i va agafar la brúixolade l'Oracle.

—Busca la meva carta d'acceptació a Hogwarts —va murmurar, i l'agulla de la brúxola es va posar a donar voltes cada vegada més de pressa, fins que es va quedar quieta en direcció nord-est. 

El James va començar a dirigir cap allà, sentint sorolls d'espetecs i de crits darrere seu, al vestíbul. D'un parell de despatxos en van sortir dos caps, que es van mirar.

—Què passa? Que ho sents? —va dir-li un guàrdia a l'altre, uns metres més enlla.

—Ve del vestíbul… —va respondre l'altre.

—Anem.

El James es va retirar silenciosament cap a la paret del passadís, per deixar passar els dos policies, que anaven amb les pistoles preparades. El James va tancar els ulls amb força, esperant que no passés res, mirant de tenir en ment que el seu pare era el Cap del Departament d'Aurors i que se les havia vistes molt pitjors que no pos contra una colla de muggles armats amb simples pistoles.

Com que semblava que allò havia quedat desert, el James va continuar avançant cap endavant, i després cap a la dreta, fins que la brúixola el va porta fins un despatx que era obert. Hi va entrar i la brúixola es va posar a girar en cercles, cosa que volia dir que era al lloc exacte del pla on es trobava la seva carta. Però allò no semblava que fos algun lloc on guardar proves, només un despatx normal i corrent, amb un escriptori, un ordinador, una paperera i una planteta a un racó i poca cosa més. Allò volia dir que era al lloc exacte, però que la seva carta es trobava pisos més amunt o avall d'on era. Aleshores va posar la brúixola en vertical, i la fletxa es va quedar quieta assenyalant cap amunt.

—Molt bé —va fer el James, intentant mantenir la calma—. A buscar l'ascensor.

Va sortir del despatx i es va dirigir sigil·losament fins a l'ascensor que va veure al final d'un passadís. Va prémer el botó i es va obrir davant seu buit. Quan va pitjar el botó del primer pis, però, va veure que s'esnceni una llum vermella per allà on s'hi havia de passar una tarja d'identifiació. Ell no en tenia pas cap… serviria la navalla?

Ho va provar, i sí, la llumerta es va posar verda i l'ascensor va pujar a pis de sobre. Però la fletxa de la brúixola segui apuntant cap amunt, així que va seguir. Segon pis. La fletxa es va tornar boja… allà.

Va trobar la sala que buscava sense dificultat, semblava que tot aquell pis era buit i gairebé a les fosques, exceptant les llums de seguretat. La porta de la sala estava tancada amb clau, però allò tampoc no va ser un impediment per la navalla del Sirius. 

Era una sala amb dues parets de dalt a baix cobertes amb calaixos grans i metàl·lics, on era impossible trobar res a no ser que un sapigués a on mirar… o tingués una brúixola. Va localitar el calaix que era en pocs minuts i quan el va obrir ba veure que dins hi havia vàries carpetes posades en vertical. En va trobar unes quantres fins que va trobar el que buscava… allà. Les dues cartes, i un informe escrit segurament per l'agent Matkin que havia atès la Leigh. Va agafar la carpeta sencera, se la va encabir entre els pantalons i la samarreta i va tornar a sortir, deixant-ho tot exactament com ho havia trobat.

El camí fins al vestíbul, tot i que el sabia, se li va fer molt més llarg, perquè anava patint perquè no l'enxampessin amb aquells documents a sobre. Però quan va arribar al vestíbul no s'esperava el que s'hi va trobar.

 

*   *   *

 

El Harry i l'Hermioneno van tenir gaires problemes per reduir els pocs policies que hi havia al vestíbul, ni tan sols els dos que havien entrat tot motivats amb les pistoles a la mà poc després. Tampoc no van tenir contratemps a l'hora de fer empassar a un d'ells una mica de veritasèrum per treure'ls on vivien els dos policies amb qui havien de parlar.

El problema va venir després, quan ja esperaven al James per marxar. Van començar a sonar cops provinents de la porta principal que havien tancat uns minuts abans i en va entrar una veu que era coneguda pel Harry.

—Vale, obriu! —va dir una veu greu—. Sabem que heu sigut vosaltres! Tenim un munt de gent que diu que heu sigut vosaltres! Confesseu! Obriu!

—Què hi fot, aquí el Columbus? —es va quedar garrativat el Harry, en veure que un sergent seu anava a enxampar-los.

—Com no obriu, obriré jo! Vale, confesseu!

—Obrirà en sèrio —va dir-li el Harry a l'Hermione.

—Com ha d'obrir? —va fer ella—. Son unes portes enormes i estan tancades amb cl…

No va poder acabar la frase, perquè l'enorme sergent Columbus, de gairebé tres metres d'alçada i un i mig d'ample va arrencar les portes com si fossin de cartró.

—Molt bé, ja m'he enfadat! —va dir, deixant les portes delicadament recolzades contra la façana exterior—. Tu! Qui ha sigut, qui ha tancat la porta? Has sigut tu, oi? OI?

Aleshores es va adonar que la persona a qui estava amenaçant era el seu comandant.

—Senyor Potter! —va fer i es va quedar tan parat amb allò que no va saber què fer.

El Harry va veure que darrere d'ell hi anaven uns quants aurors més, amb cara de desconcert. Però es podia saber de què anava, aquella redada? D'acord que esperava que algú de la Conselleria enviés una brigada, però qui havia enviat els seus Aurors, si ell no hi era, a la Conselleria?

—Què hi feu aquí? —va voler saber el Harry, encara una mica al·lucinat.

—El… —va començar el Columbus, que havia quedat completament destarotat per la situació, però s'havia posat en posició de firmes de seguida—. El capità Weasley… mmm… crec que ha parlat amb el senyor Shakebolt… que ha parlat amb el primer ministre muggle… i ens han enviat cap aquí a esbrinar què sabien els aurors muggles d'això de la secta, senyor. Tenim una ordre d'escorcoll.

El Harry i l'Hermione es van mirar. El Harry es va adonar que allò tenia molt més sentit que no pas que ell i l'Hermione fossin allà sense que ningú els ho hagués manat.

—I qui li ha manat al capità fer tot això?

—Crec que s'ho ha manat ell mateix, senyor —va dir el Columbus després de pensar-s'ho un moment—. Per què vostè no hi era, senyor. No sabíem que s'havia posat vostè mateix al cas, i el capità s'ha posat al càrrec —va mirar al voltant i va veure tots els policies petrificats—. Vol que marxem, senyor?

—No, no —va fer el Harry, quan va veure la porta que conduïa cap a l'interior de l'edifici s'obria sense motiu aparent—. Prossegueixin, sergent, ja que tenen l'ordre d'escorcoll; nosaltres tot just acabàvem d'arribar i no hem passat d'aquí. Estic convençut que aquí l'agent Hoffman els conduirà allà on vulguin —va dir assenyalant un policia a qui semblava que li havien emboirat la ment ben emboirada, i tenia cara de cadellet—. Bona feina, sergent. Bona feina, nois.

El Harry es va quedar veient amb un somriure tens com els aurors els passaven pel costat i marxaven per la porta que s'havia obert "misteriosament" feia uns segons. Segons després, ell l'Hermione i el James sortien cames ajudeu-me de l'edifici, sense dir res fins que no van girar el carrer. El James es va treure la capa i la carpeta de sota la samarreta. El Harry es va netejar les ulleres amb la camisa.

—La propera vegada hauríam d'avisar el Ron quan anem a fer aquesta mena de coses, abans que no li doni per fer la seva feina tan eficientment.

—Sip —va assentir l'Hermione, que per un moment semblava que li havia agafat por.

Al James i tremolaven les mans dels nervis, i el seu pare va agafar la carpeta per veure què hi havia dins. Li va fer guardar les dues cartes al James, i va cremar amb un encanteri l'informe que les acompanyava.

—Heu esbrinat les direccions dels dos polis?

—Sí —va assentir el Harry—. Propera parada, Bayswater. Agafeu-vos.

 

*   *   *

 

Comparat amb la resta de la nit, esborrar la memòria dels altres dos policies va ser bufar fer ampolles. L'agent Matkin vivia en una caseta amb la seva dona i dos fills i no es van despertar cap dels quatre quan l'Hermione va entrar a modificar-li la memòria. Pel que feia a l'altra dona, la que havia atès la Leigh a recepció per la tarda, vivia sola en un pis amb tres gats, que sí que l'havien despertada quan s'havien colat al pis, però no havia tingut res a fer un cop embruixada. 

El Harry i el James van entrar al dotze de Grimmauld Place a dos quarts de quatre de la matinda, fets pols. El Kreacher els havia estat esperant lleialment al vestíbul, i quan els va veure entrar, els va anar a preparar begudes calentes. El James tenia intenció d'anar-se'n al llit directament, però quan pujaven l'escala, el seu pare li va fer un gest perquè el seguís fins l'últim pis, on hi tenia el despatx.

L'aspecte de la sala era si fa no fa el mateix de sempre, però el James es va fixar que sobre la taula hi avia l'últim anònim escrit amb retalls de revistes que havia rebut el Harry uns dies abans, quan els vlads havien atacat Millenium Bridge. Se'l va memoritzar per dir-lo als magatotis quan els veiés; un any i mig abans havien començat a portar el registre de tots els anònims dels que tenien constància, i els escrivien junt amb la data i lloc que s'havien rebut en una llibreta que tenia l'Alice, a veure si descobrien alguna connexió.

—I bé? —li va preguntar el Harry al seu fill—. Com estàs?

El James es va encongir d'espatlles.

—Aturdit, suposo. No m'esperava tot això d'aquesta nit. Pensava que em faries entregar, o que m'encobriries d'alguna manera i em castigaries per l'eternitat, però no que esborraríem el rastre d'aquesta manera.

—Ràpid i efectiu —va somriure el Harry—. Com abans es fa, més fàcil és parar-ho abans que s'escampi. 

—Els aurors que han anat a Scotland Yard —va interessar-se el James—, no sospitaran, quan vegin que les cartes no són al seu lloc?

—Sí —va assentir el Harry—. Però no de mi ni de l'Hermione; som el cap dels aurors i la cap del Departament de Lleis Màgiques. Dóna la casualitat que encaixa que fossim allà. A més, han vist que no havíem passat del vestíbul, i si es ratreja la màgia serà evident que no ha traspassat aquella sala. Pensaran que el culpable s'haurà volgut desfer de les proves… però no tindran ni idea de qui és.

—Com es podrà solucionar això de la llei de secretisme? —va preguntar el James amb un gest de culpabilitat.

—Com decideixi en Kingsley. La part bona és que s'han descobert els organismes de la Conselleria i Hogwarts, però en cap moment no s'ha dit que siguem bruixots reals… només una secta wiccana. Potser podem treballar en això. Quan ens hem acomiadat de l'Hermione m'ha dit que tenia una idea al respecte, però suposo que ja m'ho explicarà demà. Però per això ja no et preocupis, que ja no és a les teves mans. La Conselleria ho solucionarà.

El James va assentir. En aquell moment va entrar el Kreacher, amb dues tasses de cacau fumejants. El Harry i el James van agafar les tasses, agraïts, i van enviar el Kreacher a descansar, que el pobre ja havia fet prou.

—No sé pas si podré dormir… —va dir el James després de fer un glop de la tassa—. Estic rebentat, però tot i això, no puc evitar estar dels nervis.

—Per això t'he fet venir, de fet —va explicar-li el Harry—. Últimament quan tinc massa coses al cap, faig servir això…

Va obrir un armari que quedava darrere del James i aquest va veure que, a dins, hi havia una mena de barrina que quedava sobre d'un pilar d'un metre i poc d'alçada, on hi havia el que semblava aigua que s'hi arremolinava. Per sobre, hi havia un parell de prestatges amb uns quants flascons de vidre etiquetats, que contenien una mena de líquid platejat.

—I això? —va fer el James, meravellat—. Això ho he vist abans… no en té un la McGonagall al seu despatx?

—Sí —va dir el Harry—. És un pensiu, el vaig comprar fa uns mesos. De vegades vull repassar situacions amb tota claredat, i pot ser que dins del teu cervell els records fallin una mica, pero si els revius… et pots fixar molt més en els detalls. 

—I aquests flascons són…

—Records —va assentir el Harry—. Etiquetadets per quan els vulgui repassar. El tema és que he notat que quan extreus un record del teu cervell, et deixa en pau.

—Vols dir que l'oblides?

—No, no l'oblides —va explicar el Harry, tot i que es notava que li costava expressar-ho—. Però deixa d'estar tan present i et permet centrar-te en altres coses. De vegades tinc tantes coses al cap que no puc treballar a gust, i necessito deixar-ne algunes aparcades. Tu m'has dit ara mateix que no creies que els records d'questes últimes hores et deixessin dormir, oi? Doncs mira…

Li va passar al James un flascó buit.

—Em permets? —va preguntar el Harry, i va recozar la punta de la seva vareta al cap del James—. Pensa en tot el que ha passat avui… quan li has explicat a Leigh això de les cartes, quan has sentit les notícies, quan ens hem trobat, quan hem anat a buscar l'Hermione, tot el que hem fet aquesta nit… ho tens?

—Vívidament —va assentir el James.

Aleshores el seu pare va apartar la vareta del seu cap i van veure com em penjava un fil platejat, que el Harry va dipositar al flascó buit. El va tapar i li va donar el James.

—Etiqueta'l —li va recomanar el Harry—, perquè sàpigues què és, però amb un nom que només tu puguis relacionar amb tot això, no sigui que algú el trobi.

El James va agafar una ploma de l'escriptori i va escriure "Leigh" a l'etiqueta del flascó, notant que, tot i que si s'hi concentrava podia pensar en tot allò que acabaven de fer, de cop i volta en pensava d'altres, com ara que aquella xocolata desfeta era molt bona, o que estava molt content de ser capità de quidditch.

Va veure que el seu pare no omplia un flascó de records, sinó dos.

—I tot això? —va preguntar el James.

—Ah, és que aquesta aventureta d'avui me n'ha portat una altra a la ment, de fa molt anys —va somriure el Harry, i el James va veure que en un hi escrivia "Scotland", que semblava que fossin els records d'un viatge, i a l'altre "Plató".

—El filòsof grec? —va preguntar el James—. Té alguna cosa a veure amb l'Acadèmia d'Atenes? La va fundar ell, no?

El Harry va somriure, cansat.

—Crec que hauríem d'anar a dormir.

Certament, el James estava massa fet pols, i massa agraït amb el seu pare, com per començar-lo a qüestionar sobre una cosa sobre la que era evident que no volia parlar. 

—Papa… —va dir quan van arribar a l'habitació del Sirius, que ara era seva, i el seu pare seguia baixant—. Moltes gràcies. Per tot. Sé que alguna vegada t'he dit que no et necessito però… no sé què faria si no pogués comptar amb tu.

El Harry va somriure des de les escales.

—Tingue-ho en ment quan et plategis enviar-me a una residència.

El Harry va riure i va tancar la porta de la seva habitació. Quan es va ficar al llit es va sentir assossegat i tranquil, i va somiar amb quidditch, amb tasses de xocolata fumejants i amb els seus agradables dies a l'Acadèmia.


Llegit 699 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris30/12/2013 a les 09:04:46
#24516Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Apa, segona part feta.

Espero que no sigui tan paaaaaal llegir-la com ha estat escriure-la. Horrible. Mira que quan vaig penjar la primera part ja tenia feta una part de la segona... i he estat escrivint cada dia des de fa una setmana... se'm feia taaaaaan muntanya amunt, tot el que havien de fer, que em feia mandra i tot.

En fi, per fi està acabat. Com podeu veure, se n'han sortit prou bé. Espero que comenteu molt i... ens veiem l'any que bé, que d'avui per demà no penso escriure!

Bona entrada d'any, gent! I feliç 2014!

Petonets!

A. Black




AvatarLaia Weasley 140 comentaris30/12/2013 a les 15:28:00
#24517Encara no he escrit cap fanfiction

Holaa!

Ultiim capitol de l'aany!!

Be he de reconeixer que em va agradar mes la primera part pero,  la veritat eske me sentit bastant alleujada, quan se n'han sortit! me n'alegro bastant la veritat, bueno crec q la Leigh te rao, el final pensaria que s'esta tornant boja, pero bueno k hi farem....

Aiish el Harry i l'Hermione sortint de misio secreta i en Ron embolicanto tot sense saber-ho!! Aviam si algun dia ens el fas sortir!

Be ara que ja s'ha resolt el merder, kedaa la reaccio dels magatotis!! ueueeuueu!!

La veritat eske aquest doble capitol ha molat molt!!

M'ha agrada la frase quan el Harry ha dit que ell a la seva edat estaven robant a gringotts i entrant a la consellaria!

Bon any!! 

Petoons

 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris01/01/2014 a les 21:46:50
#24518Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Laia Weasley: Eis! Bon any nou! Es fa una miqueta pesat, oi? XD La Leigh trobo que ha fet bé, la pobra. El Ron fent bé la seva feina per variar, i casi la lia parda! Ja anirà sortint, també, però és que a pobra Hermione no la feia sortir mai... I sí, ara queda la reacció dels magatotis, ja ho veurem. I no només això, la retrobada a correus amb la Leigh, ara que no es recorda que va estar sortint amb ell... Hehehe, sí, el Harry té molta experiència robant llocs, ja!  Gràcies pel comentari!




Avatarivi_potter 512 comentaris02/01/2014 a les 10:58:52
#24520Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

HOLAA! :)

Primer de tot perdona per no haver comentat l'anterior, estic anant completament de cul! 

M'han agradat moltíssim els dos capítols, ara el James ja sap de quin peu calça el seu pare quan es tracta d'anar en contra les normes jajaja M'ha encantat quan el Harry diu aquest jovent, nosaltres a la seva edat ja estavem robant a Gringotts! Diria que o bé el James no sap toooota la història completa del seu pare o bé moltes vegades se n'oblida! Com jo deia, el James i la Leigh no tenien futur... Això sí, m'has sorprès del tot en com ha anat la història per la qual deixen de veure's! I entenc perfectament a la Leigh quan ha dit que volia que li esborressin la memòria, ha de ser una autèntica bogeria saber això i no poder compartir-ho amb ningú.

Tinc moltes ganes de veure com continua tota la història!

Molts petons i feliç any nou! :)




AvatarArwen Black Moderador/a 154 comentaris02/01/2014 a les 20:23:35
#24523Encara no he escrit cap fanfiction

Perfecte!!! M'ha encantat!!! Feliç 2014 ^^ No sé què comentar, sento el comentari curt. Mmm... M'ha sorprès la desició de la Leigh, m'ha encantat que l'hagi dit sota els efectes del veritasèrum, també m'ha encantat que sortís la navalla del Sirius, i que s'hagi arreglat tot aquest assumpte :D I no sé, fins al pròxim, i com sempre, gràcies per escriure ^^




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris02/01/2014 a les 22:02:31
#24524Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ivi_potter: hehehe, perdonada, dona! Jo agraïda que em comentis aquest! ^^ Que bé que t'hagin agradat els dos capítols, a mi se m'han fet súperpesats d'escriure! I no, el James hi ha moltes coses del seu pare que no sap. Però és extrany que el Harry i l'Hermione s'ho prenguin tan bé... tot té un motiu! ;) Jo també entenc molt bé la decisió de la Leigh, pobra... seguiré aviat! Bon any per a tu també!

Arwen Black: Hehehe, tranqui per la llargada del comentari, jo només que comenteu algo ja estic contenta! ^^ Feliç 2014 igualment! A mi també em va fer molta gràcies recuperar la navalla del Sirius (no li ha tornat, que ho sapigueu ;)) Fins al proper, i gràcies a tu per llegir!




Avatarharry_james_potter 119 comentaris26/01/2014 a les 01:31:29
#24526Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Ostres, he estat molt desconnectat des de fa molt i només et puc dir que he xalat com un nen petit llegint els capítols d'aquesta fic! És impressionant, tantes aventures i tan emocionants i encara no som a Hogwarts. Què passarà quan hi arribem? Gairebé no puc contenir les emocions...!

Agatha, si us plau, segueix així.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris30/01/2014 a les 15:33:03
#24532Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Iiiiiii per fi em puc posar al dia! ^^ (Ho sé, no tinc perdó xDDD)

Hm, això que ho hagin solucionat tan ràpid i tan bé fa mala espina. No pot ser, aquí hi ha alguna cosa que no em quadra, i no sé exactament què, però no quadra.

Pobra Leigh, m'ha fet peneta, i és perfectament comprensible que no vulgui recordar res. A veure com reaccionen els Magatotis quan se n'assabentin.

I això de Plató, això fa mala espina. I que torni a sortir l'Agatha, que no crec que durant aquests anys s'hi hagi estat per no res, que fa temps que no la veiem en acció! ^^

Fins el pròxiiiim :D




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris01/02/2014 a les 00:02:03
#24537Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

harry_james_potter: Eiiii! Has tornat! Sí que feia, sí, que no et veia per aquí. Me n'alegro molt que t'agradi i que la trobis tan emocionant Per aquesta fanfic he pensat que hi ha d'haver molta acció. A little less conversation, a little more action! XD Un parell de capítols més per veure la reacció de la comunitat màgica i dels magatotis i... cap a Hogwarts! Moltes gràcies per comentar, espero veure't més sovint!

 

marta_ginny: Hahahah, tranqui, jo acabo de veure que tu tamb´has penjat capi nou... (com es nota que la gent ha estat d'examens, eh? Ningú no publicava res des de feia un més! XD) Hahahaha, molt bé, hi ha aguna cosa que no quadra, correcte. Alguna cosa relacionada amb lo bé que s'han pres el Harry i l'Hermione allò i que estiguin tan disposats a ajudar oi? Com si li pogués passar a qualsevol... alguan cosa relacionada amb "plató". Hahahahaha, mooooolt sospitós. Ja es veurà ben aviat! Jo tambñe crec que la reacció de la Leigh és bastant sensata. I l'Agatha tornarà tan bon punt tornem a Hogwarts, que no falta gaire, ja! Gràaaaaacies per comentar! Petonet!