Cròniques de Hogwarts - 17: Disculpeu l'atreviment (Agatha)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 11/09/2015 a les 15:51:22
Última modificació 11/09/2015 a les 15:51:22
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


17: Disculpeu l'atreviment (Agatha)

S’està tranquil, molt, molt tranquil. La foscor és càlida i dolça, i m’abraça acollidorament.

—Agatha! —crida una veu llunyana—. Obre els ulls. Obre els ulls!

No... Podria ser aquí per sempre... per sempre... en un sentit molt i molt literal...

—Obre els ulls!

Aleshores sento com algú em clava una bufetada, i m’adono de com d’urgent sona la veu que em diu que obri els ulls, però la foscor m’arrossega, m’arrossega... I aleshores hi caic. Alguna cosa no està bé. He d’obrir els ulls.

Ara.

La foscor desapareix i de cop i volta em trobo envoltada de llum, que entra per la finestra de la dreta i il·lumina... la sang. Tot és ple de sang. On sóc? Sembla un bany, sóc en una banyera... plena de sang, tot és ple de sang... D’on surt?

Veig un braç, i un tall en aquest braç, i la sang en surt com un riu vermell... És el meu braç.

Intento moure’m, aixecar-me de la banyera, però les meves extremitats estan dèbils i no em puc moure...

—T’hem de treure d’aquí —diu en Mike, nerviosament—. Tu no t’adormis!

 

*   *   *

 

M’incorporo de sobte, reprimint un crit. Em noto el cos amarat de suor. Per un moment no sé on sóc, fins que veig el llit amb baldaquí vermell i sento les respiracions acompassades de la Chris i l’Erin. No passa res. Sóc a Hogwarts. Només ha estat un malson.

Només un malson... Em miro el braç esquerre, on duc la canellera de cuir que em tapa l’avantbraç. No passa res. Calma’t.

Són només quarts de set del matí, però no vull seguir dormint; em fa por tornar al mateix lloc. Així que em llevo, vaig al bany, que és tot net i sense gens de sang,  poso un encanteri silenciador a la porta per no despertar la Chris i l’Erin i em faig una bona dutxa. La banyera i la sang semblen molt i molt llunyanes, ja.

Surto de nou a l’habitació que ja són passades les set, però l’Erin i la Chris encara dormen profundament. Així que seguint el ritual habitual, agafo un disc de vinil del prestatge i el poso al gramòfon. Poc després comença a sonar Tie Your Mother Down, de Queen. No sé per què, em ve de gust aquesta cançó...

—Vinga, noietes, amunt! —crido, posant-me a ballar per l’habitació.

L’Erin s’incorpora i fa un badall, tapant-se la boca amb la mà.

—Bon dia, Agatha, has dormit bé? —pregunta, interessada sempre per la meva salut—. Estaves ben cansada, ahir...

—Sí, ja m’he dutxat i tot!

La Chris, per la seva banda, només s’ha tapat fins a dalt de tot del cap amb els llençols. Res que no tingui controlat. Així que em poso damunt del seu llit i començo a botar i a imitar en Freddy Mercury. La Chris acaba caient del llit amb un cop sord.

—Així no es pot viure —es queixa, fregant-se els braços.

Ella i jo vam tenir entrenament de quidditch, ahir, i deu tenir tiretes. Jo no n’acostumo a tenir.

 

*   *   *

 

Les classes del matí passen sense gaire contratemps. Bé, els habituals. Alguna marmita volant pels aires, i algunes cremades a classe de Criança, però tot normal, tot controlat!

A l’hora de dinar veig que el professor Strike (el cap de Gryffindor, i mestre de Defensa Contra les Forces del Mal) s’acosta a la taula amb el seu coxeig habitual. El professor Strike fa més de dos metres d’alçada, té aspecte sorrut i el cabell fosc, tot i que últimament li han augmentat les canes —i possiblement jo hi tingui alguna cosa a veure. A primera vista fa una mica de por, però de seguida que se’l coneix es veu que és bon paio. Crec que les meves amigues i jo li caiem força bé, en el fons, perquè som bones en Defensa. De fet, és l’única assignatura en la que trec excel·lents.

L’Strike no deu arribar a la quarantena, i va ser Auror durant un temps, fins que va perdre la cama dreta en una missió, i ara porta una pròtesi, i per això coixeja. Suposo que no és bona idea anar a perseguir bruixots malèfics a peu coix, així que es dedica a ensenyar Defensa des de llavors. L’admiro molt, i em cau molt bé tot i que no rigui gaire sovint.

Veig que el professor Pendragon, el director, que avui porta la barba de color daurat, el segueix amb cara divertida i una tassa de te a les mans.

—Black —sospira el professor Strike amb veu cansada—. La professora Hook m’ha dit que avui ha tornat a fer escalatar una marmita a classe.

—No ho he fet expressament! —exclamo, mentre em poso un tros d’hamburguesa a la boca.

—I quan li ha demanat explicacions —segueix ell, seriós—, li ha dit: “És que està tan guapa que em poso nerviosa”. Això tampoc no ha dit expressament?

—Era una broma!

—És la segona vegada que li deixa anar un comentari inapropiat!

—Ah si? —pregunto jo, rascant-me el cap.

La Chris esclata a riure.

—I tant! —exclama—. No te’n recordes? “Faré el que sigui necessari per aprovar, però sense petons, que és massa personal”. Va ser boníssim!

Ah, sí. Els cinquanta punts més ben invertits de la meva vida.

—No n’hi ha per tant —li dic a l’Strike, intentant no riure—. Ja sap que necessito l’assignatura. Ja m’agradaria a mi que em quedessin bé les pocions! Potser si ella dediqués una estona a les persones que ens costa...

—Disculpi, professor—salta l’Erin en la meva defensa—, però l’Agatha té una mica de raó en el que diu... La professora Hook s’està molta estona donant consells a les altres taules, però a la nostra només hi passa a criticar o a restar punts.

—Em pregunto per què... —fa rodar els ulls l’Strike.

—Li queda molt bé la barba daurada, professor Pendragon! —comenta la Chris alegrement, passant de tot i fent-la petar amb el director—. Brilla amb el sol!

—Connors! —la reprèn l’Strike.

—Au, va, professor, no es posi gelós —el tallo amb un somriure trapella—. Vostè també està molt guapo. Trobo que les canes li donen un aire molt interessant.

L’Strike posa el ulls en blanc i es mira el director, que només li diu, tot enriolat:

—Jo també ho penso.

—No li doni corda! —li retreu l’Strike, i gira cua, deixant-nos per inútils.

—Ei! —el crida el director—. Que no havia de castigar la senyoreta Black?

—Faci-ho vostè, ja que s’hi duu tant bé! —remuga ell sense girar-se.

—Vaja, sí que té la metxa curta, avui —comento, mirant com se’n va—. Normalment ens clava alguns crits abans de marxar, oi? Li deu pasar res?

—No peteixi, senyoreta Black —diu el professor Pendragon amb veu afable, ja que em coneix de classe de Runes Antigues, que fa ell—, segur que encara li dura el maldecap del diumenge… Bé, doncs com que sóc molt important i estic molt ocupat, quedarem per fer el càstig diumenge, a les onze del matí. Crec que farem un parell d’hores de còpia: “No faré proposicions indecents als professors”. Què li sembla? Porti xocolata; jo posaré el te.

—Fet —assenteixo alçant el polze, mentre m’apunto el que m’agrada anomenar “una cita” a l’agenda.

Després de dinar, la Chris, l’Erin i jo sortim juntes del Gran Saló per anar cap a classe.

—Bon dia —sento que ens saluda un noi, que s’uneix a nosaltres.

És l’Eric Earl, el germà de l’Ethel, que trobo que no s’assembla gens a ella (físicament sí, però no de manera de ser). L’Eric és agradable, sempre somriu i no és un estirat que et pregunta quin és el teu estatus de sang tan bon punt et coneix. A més és de Hufflepuff, i amb ells sempre m’hi avinc força. Així que el saludem alegrement i tirem recte el passadís amb ell.

Mentre l’Eric i l’Erin es posen a parlar de no sé quin llibre de Transfiguració, sento que la Chris m’agafa del braç i em fa quedar una mica enrere.

—T’ha parlat d’alguna cosa, l’Erin? —em pregunta.

Sé perfectament el que vol dir, amb això, i faig que no amb el cap. L’Erin està moixa des del primer cap de setmana que vam arribar. Sembla que tot va venir per una carta que va rebre, però no ens n’ha parlat.

—Tinc la sospita que deu tenir alguna cosa a veure amb el seu pare —li comento a la Chris—. És una sensació, no ho sé, però la cara de pànic que tenia quan la vam trobar el dissabte no li havia vist mai. I em resulta desagradablement familiar.

La Chris es queda mirant a terra amb el front arrugat. Sé que deu resultar-li difícil imaginar-se el que sent un quan passa per segons què. Els seus pares els estimen molt, a ella i al Joe. L’Erin i jo, en canvi, tenim famílies... diguem-ne “complicades”.

—Creus que li hauríem de preguntar directament?

Em rasco el cap incòmodament.

—És que no ens n’ha volgut dir res... De vegades hi ha coses que un no vol explicar, ni tan sols als seus amics —afegeixo, pensant en el somni que he tingut aquesta matinada, del qual l’Erin i la Chris no saben res—. Fem una cosa. Sembla que des d’aquell dia ha anat a millor. Si tornem a veure que es posa trista, o la veiem plorar o qualsevol cosa, li preguntem, d’acord?

La Chris assenteix, i seguim el nostre camí cap a classe.

Els dimarts a la tarda tenim dues hores de Transfiguració. L’assignatura m’agrada força, i la pràctica se’m dóna bé (tinc la sospita que és per la meva vareta; el venedor em va explicar que les varetes molt llargues van molt bé per fer transformacions, i la meva ho és especialment), però a la professora Papilio li encanta posar-nos quilòmetres i quilòmetres de pergamí de deures de teoria, i quan penso en tota la informació que he de buscar i llegir, caic en un sopor insoportable.

El primer que fa la professora quan entrem a classe és repartir-nos els treballs de la setmana passada, cosa que normalment no fa fins al final de tot, però potser és que ens vol comentar coses al respecte. M’allarga el meu amb un gest contret, i veig que tinc un Aprovat.

—Força mediocre, senyoreta Black —em diu seriosament, i m’arriba l’olor d’anís que sempre fa—. Té vostè molt de potencial, però cal que treballi més. No n’hi ha prou de fer xerinoles amb la vareta; vull que sàpiguen el que fan i per què.

Assenteixo i repasso el treball i les notes que m’hi ha fet la professora. La seva lletra elegant i polida contrasta molt amb la meva, ràpida i plena de tatxades. Un Aprovat... Necessito tenir un Notable als GNOM per poder fer el MAG de Transfiguració l’any que ve, i necessito el MAG de Tranfiguració per ser auror. I necessito ser auror per tancar la meva mare a la presó. Punt.

—Erin, has tret bona nota? —li pregunto, perquè sé que normalment neda en un mar d’Excel·lents, i evidentment, ella assenteix amb un somriure.

—Necessites que te’l deixi llegir després? —em pregunta—. Si tens dubtes, ho podem fer juntes aquesta nit.

—Guai, moltes gràcies! Però millor el cap de setmana, que aquests dies ja tinc càstigs...

—Cap problema.

—M’apunto amb vosaltres... —sospira la Chris, mostrant-nos també el seu Aprovat justet.

 

*   *   *

 

Després de la classe, recullo per anar-me’n amb les noies quan veig que algú se m’acosta. És l’Edwin McGregor, cosa que em fa posar una mica nerviosa; no hi he intercanviat mai més de dues paraules. Segur que em troba insuportable.

—Black, que fas res aquesta tarda? —em pregunta amb veu pausada—. He pensat que potser t’aniria bé quedar per fer el treball d’Encanteris.

—Eh? —contesto només, agafada per sorpresa.

És veritat que la professora Darling ens va posar un treball per fer en parelles aquesta setmana, però no pensava que el McGregor volgués fer-lo amb mi de veritat.

—Pen... pensava que tu no feies deures... —li dic, perquè corre el rumor que el noi va per lliure, i que els professors li fan més nosa que servei.

—Normalment no —respon—, però no et deixaré penjada en un treball en grup.

—Ah... —empasso saliva, perquè em sento molt incòmode.

Aquest noi és molt intel·ligent, sempre està llegint, estudiant o fent invents i jo... bé, jo sóc jo. Jo faig puènting per les escales i faig explotar marmites sense voler. Si ens posem a fer junts un treball pensarà que sóc idiota. Ho deu pensar ja. Estic a punt de dir-li que no, que el treball ja el faré jo sola, però de cop i volta sento una curiositat extrema per la persona que tinc davant. És tot un misteri, aquest noi.

—Sí, avui em va bé —respon la meva boca sola—. Erin, Chris, ens veiem a l’hora de sopar d’acord?

—I tant! —diu de seguida l’Erin, que li fa un gest a la Chris perquè vagi amb ella—. Que vagi molt bé!

—Anem a la biblioteca? —em proposa l’Edwin, i jo assenteixo, perquè com que som de residències diferents no hi ha gaire més opcions.

Sortim tots dos junts de la classe i seguim pel passadís en un silenci incòmode, sense saber què dir. De què li parlo, a aquest noi? Segur que en sap més que jo de qualsevol tema. Au, va, Agatha, digues alguna cosa... alguna cosa ocorrent.

—Saps que et dius igual que el gos de l’Erin?

Això no, idiota!

Me’n penedeixo tan bon punt ho he dit, perquè per la cara que posa el noi, sí, ho sap, i no és que li faci gràcia precisament. Veig, però, que abaixa la mirada per mirar els llibres que duc a les mans.

—Què llegeixes? —em pregunta, i veig que a sobre del llibre de Transfiguració hi duc el llibre de lectura que vaig treure l’altre dia de la biblioteca. Miracle, llibres!

—Oh, és 1984, del George Orwell —li responc—. Ja l’he acabat, el deixaré a la biblioteca.

—T’ha agradat?

—Sí, molt! —assenteixo efusivament—. Tot i que el final m’ha fet una mica d’angúnia... No m’agraden gens les rates.

Quan arribem a la biblioteca, veiem que la majoria de taules estan ocupades. En una només hi ha un noi assegut del nostre curs, el Jack Moore. Uf. Ara voldrà seure allà? Amb un Slytherin?

Bingo, veig que es dirigeix cap allà. No és que tinguem cap altre lloc on seure, però sincerament, si estigués sola seuria a terra. O a sobre d’una prestatgeria; seria divertit, si Madam Pince no m’enxampés...

—Amb permís —diu l’Edwin, quan arriba al costat del Moore.

El noi, enretirant-se els cabells rossos més aviat llargs de la cara, alça la mirada, una mica sorprès.

—Ah, i tant—diu el Moore amablement (hipòcrita), i retira uns quants llibres per fer-nos lloc—. Bona tarda.

Seria més fàcil barallar-se amb ell si no fos tan educat.

—Bona tarda —responc amb el que procuro que sigui serenitat, però crec que se m’escapa una ganyota.

Sento com de fons en Moore li pregunta al McGregor alguna cosa sobre un invent d’aquest segon, però jo estic més preocupada per la gent que m’està mirant enriolada. Sí, estic amb un Slytherin, ho he notat, gràcies per recordar-m’ho. Sembla que esperin que comenci una baralla. Què es pensen, què no em puc controlar?

—Tranquil·la, Black, que no et contagiaré res —em diu en Moore amb un somriure tort, perquè es deu haver adonat del que penso.

—Estic molt tranquil·la. Lamentablement per a mi, ja sóc immune als vostres virus —li deixo anar.

Deu segons abans no l’he ofès, no està malament.

—Començo a estar una mica fart dels teus prejudicis —es pica ell—. A veure si madures una mica.

BAM! Clavo un cop a la taula amb ímpetu.

Doncs no, es veu que no em puc controlar.

—Doncs jo començo a estar una mica farta de tots vosaltres en general —dic en veu alta. Ja que em poso a fer un discurs, que vagi per a tots, que ja comença a ser hora—. Primer, els prejudicis són per gent que jutja abans de conèixer i jo d’Slytherins n’he tingut per tota una vida. Això meu són post-judicis. I segon, crec que tots teniu difuminat el concepte de “maduresa”. Madurar només vol dir prendre decisions per un mateix i responsabilitzar-se de les conseqüències d’aquestes decisions. No vol dir que als quinze anys s’hagi d’actuar com un vell de setanta que ni tan sols recorda com divertir-se! Per Gryffindor, si hi ha algun moment per fer bojeries, bromes, per riure o passar-vos-ho bé, és ara! Avorrir-se no té res a veure amb madurar. Que actui d’acord amb la meva edat no vol dir que sigui una immadura. No en teniu ni idea.

—El fet que ens posis a tots els Slytherin al mateix sac... —comença a queixar-se en Moore.

—Perquè tots sou uns hipòcrites interessats! —el tallo, i ara abaixo una mica la veu, perquè això no cal que ho senti ningú més—. Et penses que no t’he sentit mai parlar de la teva mare? Només perquè és muggle...

—Tu no en saps res, de la meva mare! —em respon, a la defensiva.

—Pfff la mare muggle, que t’ha criat ella sola, que et paga els estudis i la robeta... ja sap el que en dius, d’ella, aquí? Deu estar molt orgullosa de tu.

Sembla que he posat el dit a la nafra. En Moore s’aixeca de la cadira, arreplega els llibres en dos segons i se’n va a grans gambades. Un altre de qui ja m’he guanyat l’odi. La veritat, ja m’està bé.

L’Edwin ha preferit no ficar-se en el tema i només se m’ha quedat mirant. M’està recriminant alguna cosa? No, no sembla que li hagi fet ni fred ni calor.

—Algú li ho havia de dir —comento igualment, mentre em recullo els cabells de qualsevol manera, agitada.

I és veritat. Com s’atreveix a parlar malament de la seva mare, quan el cuida prou com per pagar-li els estudis? Sé de sobres que no té cap beca, perquè només n’hi ha dues per curs, i les tenim l’Erin i jo, i el director em va dir que a mi només me la podien donar perquè ningú més no l’havia demanada. Jo, legalment, no sóc adoptada, i tinc una família adinerada, així que no em pertocaria pas. Així que una de dues: o fa el paperet amb la seva mare per aprofitar-se’n i que li pagui les coses, o bé fa el paperet amb els seus companys i insulta a la seva mare només perquè l’acceptin. Sigui com sigui, és un hipòcrita interessat de merda.

L’Edwin segueix impertèrrit. Un esperaria algun tipus de reacció, ja sigui un gest d’aprovació, o una mirada de retret, però no és el cas. Miro de calmar-me. Tinc les meves opinions pel que fa a certa gent, però no crec que l’Edwin sigui una mala persona. No el conec gaire, i m’encurioseix. Vull començar la relació amb bon peu.  Però de seguida em ve a la ment una cosa sobre ell que em té picada.

—Com és, que et portes bé amb algú com la Circe?

Una cosa és dur-se cordialment amb algú com en Jack, que li tinc les meves manies, però entenc que pot resultar agradable a alguna gent, i una altra de ben diferent és algú com... ella.

—És una persona interessant —em respon l’Edwin amb un encongiment d’espatlles.

Una mala puta, és el que és.

—“És absurd dividir el món en gent bona i gent dolenta. La gent és només encantadora o avorrida” —recito de memòria—. És de El retrat de Dorian Gray. El vaig llegir fa un parell de setmanes. És un bon llibre ple de males persones. Ets dels que pensen així?

Ara em sembla que per fi he tocat alguna fibra, perquè l’Edwin se’m queda mirant amb cara d’ofès. No perd els estreps en cap moment, per això, només comenta, sense alçar la veu:

—És una idea ben simple, aquesta. M’agrada el color gris, saps? I n’hi ha una pila, de grisos. Per triar i remenar. I tots són diferents. He de perdre’m un gris interessant perquè tinguis problemes amb ella?

—Em sap greu, però jo no hi crec, en els grisos —li responc—. Tot són blancs i negres, el que passa és que de vegades, amb el temps i el desgast, el blanc s'embruta i el negre s’omple de pols. Però si un frega amb prou ganes, acaba veient el que hi ha al fons, darrere de tota la brutícia.

L’Edwin, per exemple, ara mateix és una mica més blanc que abans. Seguiré fregant, però potser per avui ja he forçat prou la situació. Crec que ell pensa igual, perquè no insisteix més amb el tema.

—Si t’agrada l’Oscar Wilde et recomano El ventall de Lady Windermere —em diu en comptes d’això, i després treu el tema del treball com si no hagués passat res—. Hauríem d’escollir un encanteri sanador per fer el treball, oi? Què et sembla, el Vulnera Sanantum?

 

*   *   *

 

Després de sopar l’Erin se’n va a la mussolerissa, a escriure als nens del centre, mentre la Chris i jo ens dirigim a la Sala Comuna. Ho fa gairebé cada vespre, els escriu religiosament, preocupant-se per tots i cadascun d’ells, preguntant-los què fan i explicant el que aprèn ella aquí. A mi gairebé mai no m’arriben cartes, durant el curs. Una postal del Mike i els seus pares per Nadal i alguna carta ocasional, però això és tot. És clar que ja fan prou deixant-me estar a casa seva unes setmanes a l’estiu.

—Com ha anat amb l’Edwin? —em pregunta la Chris.

—Mmmm... —rumio, perquè no tinc del tot clar com ha anat, jo tampoc—. Crec que bé. No sembla que li caigui tan malament com em pensava. M’he agafat un llibre que m’ha recomanat.

Quan girem una cantonada del passadís, ens trobem de cara amb la Circe, la meva cosina, que deu estar fent alguna ronda ara que és monitora. Impulsivament, em tapo els ulls amb la mà, i tapo també els de la Chris amb l’altra.

—No la miris als ulls, Chris; potser ens converteix en pedra—comento en veu alta, seriosament, amb els ulls tapats—. Hola, Circe! Què tal va tot a l’avern?

—Molt ocurrent —respon fredament—. Cinc punts menys. I si seguiu passejant pel castell d’aquí a mitja hora, en seran cinquanta.

—Varge santa, seria una desgràcia! —ric jo.

—No tenim gaire son —diu la Chris—. Però si tu en tens, t’aconsello que vagis al llit i deixis de tocar els nassos.

—A Slytherin no tenen llits, Chris —li explico—. Dormen de cap per avall penjats del sostre de les masmorres, embolcallats en les seves pròpies ales negres.

—No tens una edat, ja? —diu la Circe amb veu cansada i sento, tot i que no em destapo els ulls, que s’ha posat la mà a la túnica i n’ha tret la vareta.

—Tut, tut —faig petar la llengua descaradament— Què penses fer, assassinar-nos al passadís d’encanteris? Crec que tindires problemes per desfer-te dels cossos.

Aleshores noto que s’acosta a mi, sento la seva respiració a la vora de la meva orella i m’arriba una flaire a maduixa, segurament del bàlsam labial que deu portar. Em provoca una nàusea estranya, no per l’olor de maduixa en si, sinó perquè una olor tan dolça i fresca provinent de la Circe només em fa pensar en mentides i falsedat.

—Algun dia, cosineta —em murmura a l’orella i quedo garratibada perquè noto la seva vareta encastada a la meva esquena i un calfred em recórre l’espinada. No s’hi atrevirà, oi?—. Algun dia ens trobarem a soles, i les teves bromes de cop i volta cobraran sentit. I ja no et tornaran a fer gràcia mai més.

Em destapo els ulls de cop, en sentir aquella amenaça.

—Ja saps on trobar-me —li dic desafiant, clavant-li la mirada però sense moure un múscul, ni tan sols per desfer-me de la vareta que segueix apuntant a la meva esquena.

La Chris, però, reacciona molt ràpid, i en mig segon ja ha tret la seva vareta i està apuntant la meva cosina.

—Deixa-la estar —li recomana—. O et juro que em trauran tants punts pel que et faré que establiré un rècord a Gryffindor.

—Vaja, Agatha, la teva mascota està que mossega, eh? —diu aleshores la Circe i li dirigeix un somriure fals i una mirada plena de verí a la Chris—. Només era una broma.

Dit allò, retira la vareta i dóna mitja volta. Aleshores m’adono que tinc els punys premuts. De què ha anat, això, ara? Sempre li he estat tocant els nassos com he pogut, però fins ara ella normalment reaccionava passant de mi. Em pregunto si alguna cosa l’ha feta canviar, aquest estiu, a casa... La Circe sempre ha estat una persona freda i cruel, però fins ara sempre ha estat tot molt... verbal. Mai no m’havia amenaçat d’aquesta manera. Em pregunto si seria capaç de...

—Què t’ha dit? —em pregunta la Chris, fruncint el front.

—Res.

—T’ha murmurat alguna cosa —insisteix.

—Bajanades de les seves, que vigili o em castigarà i tal.

Li trec importància amb la mà i li faig un somriure a la Chris.

—Au va, anem a la Sala Comuna.

No és que no confii en ella; confio en la Chris i l’Erin cegament. És només que certes coses em porten certs records que... D’acord. Les coses com són: em fa vergonya reconèixer que alguna cosa em fa por. M’he fet una fama. Em passo el dia burlant-me dels Slytherins, de la Circe i de la meva família. No puc dir que em fan por. La Chris i l’Erin em tenen per una persona forta i segura, i sé que això de vegades això també els dóna seguretat a elles.

I hi ha coses que és millor que no sàpiguen.

&nb sp;

 

 

Capítol escrit per: Agatha Black


Llegit 591 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris11/09/2015 a les 16:16:12
#26123Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Holi!

He pogut penjar quan tocava! Sip, capítol llarg (ho sento, volia fer sortir moltes coses).

Com veureu, el tros del pricipi està lligat amb el final, la por que té del que pugui arribar a fer la Circe... bé, no vull fer spoilers de les coses que s'aniran descobrint sobre elles en el futur. Si mai algú vol treure algun d'aquests temes, m'ho pot dir i ho explicaré. És que a la meva ment els he anat muntant una infantesa, a la Circe i l'Agatha. Potser ho poso tot per escrit un dia i ho penjaré a Behind the Scenes. És un història força interessant, la de tota la família Black (em refereixo a les dues famílies, els dos germans Black, les seves esposes i les respectives filles). 

En aquest capítol he volgut fer veure una mica el comportament de l'Agatha amb la gent del seu voltant. És força descarada tant amb els profes com amb els companys, i fins i tot amb la gent que no coneix gaire, com el Jack i l'Edwin, s'atreveix a jutjar-los en veu alta sense gaire miraments. També he volgut fer una mena de declaració de l'Agatha per aquest punt de ser "immadura". Crec que és una cosa que molts del seus companys pensen, però que ella no comparteix per a res. M'ha agaradat en aquest capítol mesclar les dues cares de l'Agatha: per una banda la juganera i burlona, tant amb la gent que li cau bé (l'Strike) com amb la gent que no (la Circe); i la seva faceta més seriosa, quan es posa a discutir a la biblioteca tant amb l'Edwin com amb el Jack. I és que hi ha coses amb les que no pot i de vegades perd els estreps. Com haureu vist, amb els Slytherin té una metxa molt curta. De totes maneres m'agrada molt com es burla d'ells i els tracta com si fossin criatures de l'inframón (podeu seguir amb aquestes burles als capítols posteriors, si algú la fa sortir).

He mirat de reprendre una mica el tema de l'Erin, que suposo que de mica en mica anirà sortint, i també el del Jack i la seva mare, que també en algun moment s'acabarà descobrint tot... 

Ah! I heu vist que hi ha un tros que el director diu que a l'Strike encara li deu fer mal el cap del diumenge... No sé si recordeu que el diumenge era l'aniversari de la prof Papilio, i que el professor Halley li estava preparant una festa! No ho he pogut fer sortir perquè segur que els alumnes no ho sabien, però m'imagino que no devia acabar gaire bé... Us imagineu una festa per a la professora Papilio? Els devia escridassar a tots, i devia marxar tota tivada. I ja em veig l'Strike allà amb tota la beguda que, total, perquè es perdi... XD Que l'he posat de ressaca, vaja!

Espero que us agradi i que comenteu molt! Petonets!

Agatha Black




Avatarhermione potter 236 comentaris11/09/2015 a les 20:49:22
#26125Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Uaauu

Capítol llarg i intens, al principi m'he quedat de pasta de moniato...

Quins somnis que té l'Agatha, pobreta, però més aviat són records, no? Em sap greu que no els vulgui explicar per siguir sent forta. Ja sé que és la seva personalitat, però m'ha fet mal, crec que si els ho expliqués a la Chris i a l'Erin, elles l'entendrien i l'ajudarien, però és l'Agatha i tinc la sensació que no ho farà.

Per una altra part, m'encanta com veus les seves cares. Amb l'Strike i en Pendragon hi té amistat, amb la Chris i l'Erin els hi té apreci, a la Circe odi (i crec que a partir d'ara una mica de por), a l'Edwin primer el tractava amb distància i a la que li diu algo de la Circe (cosa bona a la que ella està totalment en contra) salta i, el que més m'ha impressionat, a en Jack que el crida i es torna a tot el que ell li diu, sobretot l'ha matat amb el tema de la seva mare.

La veritat és que has clavat a la Chris, ella hagués respós com ho has escrit. I la manera en que li pregunta les coses a l'Agatha i tot m'han agradat moltíssim, l'has clavat a la perfecció.

Sobre l'Strike i el cap m'ha fet molta gràcia, sobretot després de llegir la teva subinfo xD PErò abans de llegir-la ja m'havia fet una idea de que seria una festa o alguna cosa per l'estil.

Doncs ja pots estar orgullosa de tu mateixa perquè m'ha encantat el capi, genial!

Petons!!!




AvatarAntares_Black 375 comentaris14/09/2015 a les 00:53:55
#26132Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Llarg? En absolut! M'ha encantat!!

Em sembla molt fort que només tinguis un comentari... (ara dos).

És a dir que la canellera tapa la ferida d'un intent de suïcidi... Sí, ja he notat que acaba lligant amb com comença. Aquests records i secrets donen molta profunditat al personatge.

Jo voldria un encanteri silenciador per posar a les portes ^^

«El professor Strike fa més de dos metres d’alçada» Ah sí!!?? O.O

Això m'ha agradat: «L’admiro molt, i em cau molt bé tot i que no rigui gaire sovint.»

El director? No Falla: Barba daurada (que s'acaben els colors xD) i amb una tassa de te. Naturalment.

«I quan li ha demanat explicacions, li ha dit: “És que està tan guapa que em poso nerviosa”» Em pixo!!! Només faltaria un «Agafi una galeta, Black». I amb allò dels petons (que jo també em vaig morir de riure aleshores), «Ah, sí. Els cinquanta punts més ben invertits de la meva vida.». Les sortides de l'Agatha no tenen preu. (Un dia ens cobraràs pel xou hahahahaa). Com toregen els profes! A més que «Au, va, professor, no es posi gelós. Vostè també està molt guapo. Trobo que les canes li donen un aire molt interessant.» i el director aquí corroborant-ho! Ara que, això que la barba brilli amb el sol... pff! hahahahaaa

«segur que encara li dura el maldecap del diumenge» :( Espero que els lectors ho hagin notat... És l'única referència de la trama que veig deixar caure... Ja entenc que els alumnes no en deuen saber res, però... Uf! N'he de fer un Behind the Scenes, qui m'hi voldria ajudar? Pot ser la bomba...!

«Bé, doncs com que sóc molt important i estic molt ocupat, quedarem per fer el càstig diumenge, a les onze del matí. Crec que farem un parell d’hores de còpia: “No faré proposicions indecents als professors”. Què li sembla? Porti xocolata; jo posaré el te». Déu meu! Aquest director cada dia m'agrada més!

«—Guai, moltes gràcies! Però millor el cap de setmana, que aquests dies ja tinc càstigs...». Sí, però si ho recordo malament el diumenge també té una "cita" ;)

Per cert, he posat la cançó Tie Your Mother Down que dius, i he acabat escoltant I Want To Break Free. hahahahahaaa

M'ha agradat això de tapar-se els ulls per si la Circe les petrifica hahaha i «Hola, Circe! Què tal va tot a l’avern?»: sí, sí, d'allò més ocurrent, val a dir ;) Renoi! I quan diu que els Slytherin no tenen llits i que dormen com rates-penades... ostres, aquí s'ha passat xD I quan la Circe treu la vareta, l'Agatha va i toca l'ase i diu «Crec que tindires problemes per desfer-te dels cossos». És clar... a Hogwarts no ho ha ascensors (la gàrgola de direcció no serveix)... Podria llançar-ne els cossos al Llac Negre. Pobre, el monstre... No, val més que no xD

Els sentiments que té només de sentir l'olor de la Circe... pell de gallina.

«Vaja, Agatha, la teva mascota està que mossega, eh?». Això ha estat realment desagradable per part de la Circe.

Bé, ja paro de plagiar-te les frases ;)

Alerta: has escrit varge santa en comptes de verge xD

*fruncint?

*tibada

La part de l'Edwin ja te la vaig comentar. M'agrada com queda la recomanació de Wilde; no és per dir-ho, però trobo que vaig tenir una bona pensada. Llegit el capítol en conjunt, sí, crec que aquesta era la indicada. Per cert, vaig mirar la pel·lícula de A Good Woman (aquella que et vaig dir que estava basada en l'obra de teatre) i, tot que crec que sí que està molt bé i han agafat l'essència de l'obra (si no l'has mirada encara, fes-ho; i si ho has fet potser la comentem), he vist que no és tan fidel a l'obra de teatre com em va dir me mare. Val la pena, però hi ha coses que no recordava de l'obra i coses noves o un xic diferents, però l'ambient està molt ben agafat i la Johanson i la Hunt interpreten prou bé els seus respectius personatges.

Les dues facetes de l'Agatha estan molt ben definides. És un dels punts que dóna més poder a aquest teu personatge. Sí, vull que ens expliquis la infantesa de l'Agatha, amb la Circe i la resta de la família Black. Però no he entès el parènesi: «em refereixo a les dues famílies, els dos germans Black, les seves esposes i les respectives filles»

Molt bon capítol, com sempre!

Antares




Cassandra Ross Anònim17/09/2015 a les 17:42:01
#26147Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

Vinc a fer un comentari ràpid com el llamp.

M'ha agradat molt aquest capítol, sobretot per veure els dos vesants de la Agatha. Penso que es un personatge motl interessant, m'agrada molt anar coneixent d'ella. Bé, ara sabem que es talla. Espero que les seves amigues la puguin ajudar amb tot això, així com ella tambe es preocupa per la Erin. M'agrada motl tot aquest tema de l'amistat, com mes enlla de ser unes compinxes de trapalleries la seva amistat es motl solida.

La seva relacio amb la Circe es molt interesant, sobretot ara que sembla que la slytherin ha canviat. Quin futur ens espera! Tinc curiositat per veure com continua.

El que més m'ha agradat ha sigut la relació amb l'Edwin. Jo tambe penso que es un personatge molt interessant. Em fa gràcia que la Agatha no sabia com parlar-li o així. Boníssim, sobretot el tema que tregues el gos de l'Erin per allà el mig xD Encara m'en recordo de l'escena de Behind the Scenes. El pique de la biblioteca m'ha encantat!!

Fins aviat!

Cassie.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris22/09/2015 a les 18:38:33
#26164Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola! Us responc els comentaris que tinc de moment perquè no sé si ja en tindré més! ^^

Hermione_potter: Aquests somnis que té l’Agatha són records, sí.  No ho vol explicar de moment perquè encara no està preparada, però crec que ho farà en algun moment, més endavant. De fet, tant l’Erin, com la Chris, com ella tenen alguns “secrets” que no expliquen (perquè la Chris encara no els ha dit que li agrada el David!). Però són molt bones amigues, i crec que al final s’acabaran sincerant.

Les relacions ja les has comentat molt bé tu mateixa, així que crec que per aquí no hi ha res a afegir. M’alegro d’haver fet bé la Chris... no us vaig passar els capis ni a tu ni a l’Erin perquè crec que ja les tinc pillades totes dues. L’únic que em fa patir una mica és el Jack... Ara penso que li hauria hagut de passar a l’Arwen, però com que era un tros curtet no hi vaig caure... espero que estigui bé.

I ja està, m’alegro que t’hagi agradat i moltes gràcies per comentar tan aviat! ^^ Petonets!

 

Antares Black: Holiiiiii! M’alero que no s’hagi fet llarg, perquè la veritat és que tot el capítol m’agradava i no volia tallar res...

La ferida de l’Agatha... tapa el tall. Sí. Vull que s’entengui com un intent de suïcidi. Però hi ha més coses sobre el tema. Si algú mai ho vol treure, siusplau que avisi que li explicaré tot en detall.

El professor Strike, sí, fa més de dos metres. Jo diria que sí, que vam posar que tot ell era molt alt, i gros, no? No en plan Hagrid, però crec que sí en plan jugador de bàsquet. Hi ha gent que fa més de dos metres, oi? O.o? No és res màgic, simplement té planta i la gent ha de mirar cap amunt par parlar amb ell. XD Això i el seu aspecte sorrut fan que imposi molt. Menys a l’Agatha XD

Hahahaha, t’ha fet gràcia l’”Està tan guapa que em poso nerviosa”. Crec que és molt graciós, especialment per a la professora Hook, que sempre va rebregada i feta un desastre. (I m’he quedat de pedra quan has dit això de “agafi una galeta” perquè justament he posat una referència  a aquesta frase aquesta setmana, però a FF dels Magatotis! Quina casualitat!) .

Pel que fa a la festa del diumenge, bé, no ha pogut sortir, però crec que la majoria dels lectors es llegeixen els comentaris explicatius, i allà ho he explicat, així que suposo que qui més qui menys ho haurà vist. De totes maneres, si en fa sun Behind the Scenes, jo m’hi apunto! El director, la Hook i l’Strike m’encanten i els trobo molt graciosos. I segur que l’Erin ens pot ajudar amb l’Angela, i algú més s’apuntarà! Amb alguns més ja ho tindrem tot ^^

Has pogut escoltar Tie You Mother Down, al final? A mi m’encanta, la tinc de to de trucada al mòbil! XD

Em fa molta gràcia tot el que els diu l’Agatha als Slytherin. De fet tinc algunes coses pensades pel futur (no tan bromes com comentaris d’aquesta mena, comparant els Slys amb criatures d’ultratomba XD). És que em fa molta gràcia. M’encanta imaginar-me l’Agatha pels passadissos, mantenint els Slys a ratlla amb crucifixos i fent exsorcismes a classe d’Encanteris, hahahaha! I la Circe és una desagradable, també, és clar!

De la apart amb l’Edwin jo també n’he quedat molt contenta. Sí, vaig veure la pel·li! La veritat és que no em van caure gaire bé cap de les dues protagonistes...

Estic pensant com fer això de la infantesa de la Circe i l’Agatha... no sé si fer un Behind the Scenes extra llarg o si fer una mini fanfic a part d’elles dues. El que volia dir és que seria una història familiar, de tota la família, els dos germans Black (els pares de l’Agatha i la Circe), les seves esposes (la Medea i la Caroline, que per algun motiu ja tenen nom i tota una història més o menys pensada, a diferència dels homes, que només sé que són germans i es diuen Black) i les respectves filles, l’Agatha per un costat i la Circe per l’altre. També sortiria la família adoptiva de l’Agatha, el Mike i els seus pares, que són uns veïns muggles i estan estretament relacionats amb tota la història...

M’alegro que t’hagi agradat i que et sembli un bon capítol! Petonets!

 

Cassandra Ross: Holaaaa! Merci per fer comentari, estava tota depre... XD ja entenc que deus anar una mica de cul aquests dies!

Anirem saben de l’Agatha mica en mica, i tambperò em sembla que has entès una cosa malament que vull deixar clara: L’Agatha no es talla. No té per a res el perfil de persona amb depressió o ansietat; és una cosa que a ella li semblaria ben estranya, si sentís que algú ho fa. A sota de la canellera hi amaga un tall, però només un, i un de gran i profund. No s’autolesiona ni res d’això. És que de fet... bé, és igual, no vull fer spoilers, però sobretot, si algú treu el tema algun cop, que avisi que el tall aquest té tela.

També vull que algun dia ho expliqui a les seves amigues, algun dia se sinceraran molt. De fet, m’agrada molt aquest grup de tres. Crec que, de tots els grups d’amics que hem fet aquest és el que té uns llaços més forts...

La Circe... bé, ha crecut. Ha crescut, sap fer màgia de veritat, i comença estar cansada de l’Agatha; no té per què seguir tolerant les seves frecures. I no és una bona persona, tot i que és una bona amiga de la gent que aprecia. Així que la seva crueltat anirà in crescendo XD.

A mi també m’agrada molt tota la part de la biblioteca amb l’Edwin, i això del gos de l’Erin ho tenia pensat des de feia temps, que segur que l’Agatha ficaria la pota! XD

Fins aquí, doncs! Merci per comentar tu també! ^^ Petons!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris11/02/2016 a les 23:02:07
#26660Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

I amb aquest comentari ESTIC AL DIA OFICIALMENT! Larararara, només em queden respostes a capítols meus ^^

Un capítol molt guai! Però m'ha fet molta cosa tot el tema del somni i la Circe... pel que dius, sembla que ja ha passat alguna cosa grossa, entre elles, i suposo que ho faràs anar a més. Pateixo per la família adoptiva de l'Agatha. Espero que no els passi res!

Que graciós, l'Strike! M'agrada molt que surti, i el veig perfectament de ressaca hahaha a qui se li acudeix portar alcohol a la festa de la Papilio? Em sap greu pel professor Halley, però, que segur que tenia la millor de les intencions... La veritat és que m'he sentit malament pel Jack. Sí que s'ha encès ràpid, l'Agatha! És veritat que el Jack el tema de la seva mare el porta fatal, però per la resta no és un Sly dels "malvats", o sigui que potser no era un dels que es mereixia més aquella explosió! El comentari de madurar era desafortunat, això sí.

L'Edwin m'agrada molt, i m'agrada molt la relació que té amb l'Agatha. Es complementen estranyament bé, no ho hauria pensat mai abans de veure-ho! També em sembla interessant que es faci amb la Circe. I tota la conversa dels blancs, els negres i els grisos... estiguis d'acord amb el que diuen o no, no es pot negar que deixa veure molt bé les personalitats dels personatges!

Res doncs, a veure si podem tirar endavant la fanfiction que està tot molt interessant!